Sona el timbre i una nina recull la pilota per lliurar-la al professor. L’infant té vuit anys. Un estol de bigalots de devers catorze —que encara arrosseguen el cul per primària, això són figues d’un altre paner— l’envolten per pegar-li per haver-los pres la pilota. D’altres fan barrera i ho tapen perquè no es vegi l’agressió. Pel nombre de ràtios, toca haver-hi dos professors de guàrdia vigilant. N’hi ha d’haver un per cada seixanta nins –quan hom digué que ho podíem agrair al Sr. Bauzá els cadells de les NNGG s’alçuraren; idò diguem que ho podem agrair a les ràtios de la LOMQE de l’ex-ministre Wert, tant me fa!- i això vol dir que hi devia havia devers cent vint al·lots per allà. Un mestre s’havia absentat del pati ⎯ segons les versions, i això ja no quadra, tots dos⎯ per mor d’un alumne amb una deficiència. Tant se val. Es va produir una conjura dels (des)astres. Però tant és que no hi haguessin estat, que hi eren!, perquè els qui som docents sabem per experiència que el moment que sona el timbre ens en tornam disparats cap endins perquè tenim classe o feina i és un moment perfecte de distracció perquè un alumne en maçoli un altre, boti una paret per fugir o encengui una cigarreta per fumar tres pipades. L’alumna torna a classe però en qualque moment s’assabenten els membres de l’equip directiu del que ha passat. Quan al migdia la vénen a cercar els pares, els mestres proven de fer la farina blana però després sa mare escolta la filla i se l’enduu a urgències. El que li han fet a la nina no té perdó de Déu i la directiva va ser negligent en llur actuació siguin les ferides de la gravetat que siguin.
L’endemà tots els diaris n’anaven plens, tota la televisió espanyola amb Ana Rosa Quintana al capdavant era a la porta del CEIP Anselm Turmeda —una notícia mallorquina, si arriba via Madrid, té salconduit per sortir un segonet de no res a TV3—, en parla Carles Francino a l’emissora de més audiència en el programa de més seguiment de la SER, i salvant les distàncies, un servidor encara fa més llenya de l’arbre caigut amb aquest article d’avui. Fiscalia ja ha sortit en contra de tots els companys del gremi perquè deixem fer feina a la justícia. Les ferides sembla que serien manco greus del que hem difós entre tots els jornalistes i sa mare va exagerar molt.
Però hi ha una cosa que és el que em preocupa més de tot plegat. I és la denigració a què han caigut de fa estona els professors. S’hauria d’aclarir ben bé on era l’altre professor que tocava estar en el pati —si l’altre havia sortit amb un alumne amb problemes per força major estaria exonerat—, tenint en compte que un docent és un ésser humà i no un superheroi, l’equip directiu certament hauria errat en fer la farina blana i no actuar immediatament que conegué els fets, però alerta, la culpabilitat no pot caure exclusivament en els mestres, la víctima fàcil, l’ase dels cops. I qualcú que m’expliqui perquè aquests menors són inimputables perquè no ho entenc ni ho vull entendre.
Aquí hi ha uns responsables que són aquests energúmens de catorze anys que si són bons per pegar també han de ser bons per ser expulsats temporalment i reubicats en altres centres —ens tornam a equivocar si els ho perdonam tot per ser menors i no els volem crear un trauma que els duri de per vida. A la pobra nina sí que li durarà de per vida, i als pares, i als mestres, i a la directora! I si qualcú ha d’anar a raure al reformatori que hi acabi. Als EUA als setze ets bo per menar, però també per anar a presidi. Els nord-americans ja sabem que són un extrem —en part deplorable, basta mirar la campanya de Donald Trump—, però nosaltres som l’altre, els acomplexats, els políticament correctes, els de «What a wonderful world» i ja n’hi ha d’haver prou de tanta comèdia.
