www.mallorcadiario.com

La síndrome de la bata blanca i qualque cosa més

miércoles 16 de marzo de 2016, 03:00h

En aquesta vida, molt llarga per qualcuns i molt curta per jo, hi ha situacions que em descol·loquen molt, no parlaré de grans drames que també els he sofert de ben aprop, que son desesperants, que no saps be perquè passen i perquè te toquen a tu. Però no es això lo que vos vull comentar avui, son coses mes senzilles, però també importants que passen cada dia i que creen sensació d’indefensió quan t’ hi tens que enfrontar, per exemple: Anar al metge, al Banc o Caixa o a un misser, aquestes situacions em descol·loquen, no les control massa be, em sent petit, sempre a les mans d’uns professionals que dominen la situació sobre tu, uns per ajudar-te i altres per fer lo imprescindible. M’agradaria pensar que tots son per ajudar, però no es així.

A mi, anar al metge em costa molt, això que fins ara no he tingut cap problema de salut massa greu amb la avantatge que ara, la majoria son amics meus i me tracten amb afecte i professionalitat, sens dubte com ho fan a tots els pacients, però son amics i això em dona una certa tranquil·litat. El desconeixement de lo que poden trobar a la meva salut i la posterior solució em descol·loca. Record que quan tenia cinc o sis anys la meva mare me va dur al dentista i en el moment de la consulta plorava de por, ni la meva mare em podia consolar, idò, ¿sabeu quina va ser la solució del metge, ja cansat de sentir-me plorar? Pegar-me una bona galtada amb la sorpresa de la meva mare, que no sabia que fer ni que dir, lo que no record es si vaig aturar de plorar o no. Estic convençut que aquí va començar el meu “Síndrome de la bata blanca” que en diuen ara i es cert. Exemple: si me prenc la tensió arterial jo mateix a casa nostra sempre em surt mes baixa que quan ho fan les infermeres antes de visitar-me el metge.

No m’agraden les actitud de prepotència de les persones, especialment quan vas al metge i ets molt mes sensible a les formes i vocabulari que s’utilitzen, està clar que les coses es tenen que dir, però ben dites, el metge no te que donar la sensació de que li es igual quan te comunica un diagnòstic, que sense ser greu, emprenya¡¡. Una de les primeres vegades que vaig utilitzar la sanitat pública per visitar un uròleg, em vaig sentir humilitat, era per tractar un problema de hipertrofia prostàtica benigna, quan varen veure que tenia una pròstata molt grossa i mes del límit de lo que te que ser, l’infermer en va fer befa i que tindria que passar pel quiròfan immediatament, i tot això sense que el metge m’hagués visitat¡¡ a l’hora de la veritat davant el metge, zasss¡¡ un tacte rectal, sense cap explicació de lo que te faran, que ja t´ho imagines, una bona explicació davant una situació humiliant i vexatòria es mes que necessària. Una vegada posicionat, l’infermer va treure una pantalla blanca no se de quin material i d’unes mides de 1x0’50mts aproximadament que quan vaig demanar perquè servia em va dir que hi ha vegades que en el tacte rectal surt un “pet envetumat” (a mi no m’ha passat mai), ja vos podeu imaginar com me vaig sentir¡¡. Igualment les dones quan van al ginecòleg, tenen que ser tractades amb molta delicadesa, son situacions molt necessàries però igual de incomodes. Per sort l’uròleg que tinc ja fa anys, no actua d’aquesta manera, te fa sentir segur i gens aprensiu. Un gran professional.

Fa uns dies vaig anar a fer me uns probes a l’Hospital de Son Llàtzer, ja a la sala d’espera esperava el meu torn mentre la infermera cridava als pacients per entrar a la consulta. Vaig ser testimoni d’una situació molt indignant per uns pacients que ja havien sortit i esperaven, com jo, per que els hi donessin l’informe corresponent. La infermera que tocava, cridava al pacient pel seu nom en un to de veu ben fort i davant tots li demanava: “le han hecho una biòpsia” “le han extraido pólipos” el qual el pacient també cridant contestava SI o NO ben enpagait, ja que tots els ulls es dirigien cap a ell. Lo que tindria que fer la infermera es cridar al pacient, això em sembla be, i fer-li aquestes preguntes en privat, amb respecte i discreció, fer la feina ben feta, amb professionalitat, no com un temps en que les peixateres cridaven l’atenció del possible comprador per vendre el peix. La medicina ha avançat molt, ha progressat en relativament poc temps, l’I+D, amb il·lustres Doctors i Llicenciats en medicina que es desviuen pel pacients tractant-los amb educació i respecte.

Anar al Banc o a una Caixa d’estalvis a demanar informació de lo que es teu o a demanar un préstec, per jo es un altre situació que tampoc em fa sentir be, te despullen com un gall desplomat i no en parlem si demanes un préstec, llavors be l’interrogatori, “que tens que fer”, “per que els necessites”, moltes vegades te donen consells i sortides, quasi sempre a favor de l’entitat bancaria, sense cap mirament a l’hora de cobrar-te per qualsevol operació rutinària, però, quan aquestes Institucions bancaries tenen problemes, son rescatades per l’Estat a càrrec nostre. Així si que es poden fer negocis. No se com a qualque director local d’aquestes entitats no li cau la cara de vergonya mostrant les seves casses de luxe i cotxes de gran gama aconseguint préstecs amb les condicions mes favorables de les entitats on hi fan feina. Per un costat em sembla be que ho aprofitin, però, fora bravejar-ne, com si fossin els amos. En qualsevol cas, allargar mes el braç de la màniga no es bo. Sortadament no tots son d’aquests talant, i fan tot lo possible per ajudar al qui te la necessitat , als qui han tingut un denou que els fa mes dèbils, amb l’espasa de Dàmocles damunt el cap enfront la possibilitat d’un desnonament amb risc d’arribar a situacions mes límits encara. Hi ha alts directius honorables, que tenen intrínseca la voluntat d’ajudar als que ho necessiten. Tinc l’honor de conèixer molts i a qualcun d’ells , el meu agraïment.

Quan necessites el servici d’un misser, es per que les coses no van massa be . Personalment he rebut envestides (d’això en fa mots d’anys) de qui gaudia de comentar una situació bancaria no favorable per jo. En aquets moments no estàs en situació de discutir o enviar-lo a purgar fum i aguantes per tal de sortir de davant d’ell i no veure’l mes. No vull pensar com se senten els que tenen problemes seriosos¡¡ Tinc un amic coral, misser, que amb gran criteri sempre diu “ Quan assumeix el cas d’un client, el problema ja no es d’ell, es meu, i sobre tot, li tinc que resoldre”. Aquets son els bons, que fan un gran servei a la societat. Per sort, com he dit antes, tinc grans amigues i amics misses, i dong fe de la seva professionalitat, bonhomia i cavallerositat.

En definitiva, en totes les professions sempre hi ha els que ho fa mes be que els altres, que a mes de ser millors professionals, son millors persones. Hi ha qui pensa que això son tonteries, que lo important es solucionar el problema, es així, però les formes I l’atenció al mes dèbil sempre s’agraeix i no es tindrien que perdre mai.

Reflexió:

“Quan vegis a un home bo, tracte d’imitar-lo, quan vegis a un home dolent, examinat a tu mateix” CONFUNCIO.

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)
Compartir en Meneame

+

0 comentarios