www.mallorcadiario.com

Ja fa un any

Por Rafel Ballester
lunes 30 de mayo de 2016, 04:00h

Ja fa un any de les eleccions autonòmiques i municipals, un any de canvis, de continuïtats, de nous actors a la vida política illenca i de vells vicis que tornen un cop i un altre.


La veritat és que a cops pens que fa més temps, no se si és la meva deformació i interès en la vida política d’aquest petit país en mig del mar que relativitza el temps. Interès que, som ben conscient, de que és minoritari en la societat illenca, decebuda per la política i els polítics, i que, ara per ara, destina les magres intencions de coneixements polítics en el serial estatal que vivim fa mesos.


Però jo, “rara avis”, que m’agrada la política, sobretot la que passa al meu poble, a la meva illa i comunitat, crec que moltes coses han canviat amb un any.


El principal canvi ha estat la fi de la crispació social que ens havia instal·lat l’expresident José Ramón Bauzá. No sols dins el món educatiu i cultural, la vaga a les escoles havia transcendit a moltes famílies de les illes, l’Assemblea Docent havia tengut un gran suport social, que a poc a poc s’ha anant carregant per mèrits propis. La crisis socio-econòmica era real i més profunda del que es creien els grans empresaris que alabaven al govern pepero bauzanista. El petit i mitja comerç era atacat constantment per les gran superfícies que feien i desfeien. La destrucció del territori no va rebre més per la crisis immobiliària i no per les ganes de consellers com Company o Delgado. A tot això se li suma revoltes internes, crisis, revenges i el desmembrament del Partit Popular, que avui, un any després de la Gran Derrota, encara esta desorientat i sense rumb.


Crisis que va donar un resultat totalment nou en el panorama polític illenc. El principal va ser la entrada de nous actors, de noves sensibilitats, si tradicionalment hi havia quatre espais politics a les illes, amb un PP dominant, ara passam a sis amb un PP debilitat i amb moltes incògnites del futur d’aquest model.


Els dos grans partits tradicionals passen per moments molts distints. El PP, el partit hegemònic durant tota la nostra petita història autonòmica, ni se’n surt. Després de la castellanització del partit, de les seves lluites internes i revenges, ara estan totalment sotmesos als desitjos de la seu central de Madrid, no són capaços de trobar una solució illenca i la crisis del PP espanyol lastra la seva situació.


El PSOE, tot i treure uns mals resultats, molts dolents, ha estat beneficiat per l’aritmètica parlamentaria i, ara per ara, ha aprofitat el seu pas pel govern per transmetre un missatge de partit unit, capaç de governar, més o manco centrat i potenciant noves figures joves que poden ser el futur del partit, si l’estructura i la maquinària d’un partit obsolet, amb vicis del passat, no ho fan malbé.


MES, amb uns resultats històrics, és un partit que té una llarga trajectòria, el PSM. Va sabre capitalitzar el rebuig contra la polítiques d’en Bauzá i ha mudat la seva cara, desfent el que era per anar cap un partit d’esquerres i manco nacionalista. El seu votant ha demostrat ser molt fidel però ara corren el perill de ser assimilats per la nova esquerra estatals, Podemos, i perdre l’essència que li donava fins ara el PSM. Contra Bauzá vivien millor.


Podemos, El Pi i Ciutadans, són els nouvinguts, però molts diferents. Podemos representa la gran marca espanyola dels indignats, dels emprenyats contra la crisis i els polítics, representa canvi. No acaba de fer una estructura municipal clara, depèn exclusivament de la marca central i si a Madrid hi ha directrius en contra del PSOE na Francina ho pot passar malament.


El PI, va tenir un grans resultats, no sortia a les enquestes, em canvi va entrar al parlament , al consell i amb uns cents regidors el seu poder municipal és evident. La seva força és l’estructura, el vot proper, poble a poble, que és un vot molt segur i fidel, la seva debilitat Ciutat, amb un 50% de la població a Palma, és necessari creixé als barris de la capital. La deriva del PP i l’abandó del PSM per part de MES poden ser oportunitats de futur.


Ciutadans viu a Catalunya. Depenent de la imatge d’Albert Rivera, i obsessionats amb el principat i tot el que faci olor de català. Els seus caps illencs són desconeguts i el seu futur depèn del d’Albert.


D’aquí un any més, a l’equador de la legislatura i amb un govern a Madrid, això esper, segur que moltes coses canviaran. Qui dies passa anys empeny.

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)
Compartir en Meneame

+

0 comentarios