www.mallorcadiario.com

La norma sagrada

lunes 24 de abril de 2017, 01:00h

La setmana passada vaig quedar amb Joantoni Horrach per prendre un cafè al Bar Cristal —quin serà el proper que desapareixerà?— i m’obsequià amb un exemplar de «Sa norma sagrada» que han publicat a quatre mans ell i Joan Font Rosselló a la Fundació Jaume III. Vaig ser jo que li vaig suggerir que per ventura la lectura d’allò m’inspiraria un article de «Mallorcadiario». Heus-lo aquí. El llibre és breu i en un parell de dies l’he tengut enllestit.

Està distribuït en un seguit de capítols que recullen, de qualque manera, la història de la nostra llengua al darrer segle. Al principi, sembla que parlin d’uns moments estel·lars que haurien pogut canviar el curs de la història normativa, però de la importància dels moments posteriors no n’acab de treure l’entrellat. El català té una institució centenària que el regula, l’Institut d’Estudis Catalans, i el primer president va ser un mallorquí com Mossèn Alcover. És cert que ell tota la seva vida dugué la curolla d’elaborar un diccionari dialectal, etimològic i literari i, com que l’Acadèmia preferia disposar-ne abans de convencional que no existia, les lluites entre ambdós precipitaren la sortida d’Alcover de l’Institut. Hi posaren Fabra en el seu lloc i, certament, si Alcover hagués romàs i hagués hagut ell d’emprendre la reforma ortogràfica del català les coses podien haver anat d’una altra manera. A mi que voleu que vos digui, no m’hauria importat gens que Mn. Alcover hagués romàs de president de l’IEC; per ventura hauria mantengut l’ortografia tradicional del català —la que encara perviu en els nostres cognoms com Salas, Reynés, March o Prohias—i ara tendríem una norma veritablement unificada.

Alcover va morir arruïnat després d’haver tret el primer tom del Diccionari Català-Valencià-Balear, i Francesc de Borja Moll, que tenia un caràcter molt més conciliador que el canonge manacorí, va continuar fent feina perquè el país assumís que llur obra era un gran homenatge a la llengua catalana i una joia que qualsevol idioma de cultura que es preï voldria atresorar.

D’ençà del pròleg de Font Rosselló, i inclòs l’assaig d’Horrach i l’epíleg, el Departament de Filologia Catalana de la UIB és l’ase dels cops, cosa que em molesta especialment perquè m’hi he doctorat, hi tenc amics i hi he rebut bones ensenyances de mestres i professors excel·lents com Damià Pons o Gabriel Bibiloni. Els autors s’acarnissen especialment amb els lingüistes (Bibiloni, Corbera, Melià...) i també els docents del Departament que han ocupat càrrecs polítics amb el PSM (Pons i Melià). I a més he de reconèixer que el llibre en aquests capítols pateix una davallada; els millors són els històrics inicials, que aporten dades interessants i que és una llàstima que hagin aparegut en una editorial de tan poc recorregut com la Jaume III.

Corbera sempre ha defensat que el català escrit a Mallorca no pot allunyar-se de l’oral que empram els mallorquins, però els autors fan veure que ho defensava abans de ser professor universitari i que ho va baratar per una cadira quan això és mentida! Ell sempre ho ha defensat i ho continua defensant, i és una postura tan legítima com la llur, la de Gabriel Bibiloni o la del professor Grimalt —molt en la línia de Corbera però que els autors de l’obra s’obliden incomprensiblement de citar per bé o per mal. Els recoman llegir-lo.

A l’altre extrem, hi ha Gabriel Bibiloni. A diferència d’Horrach i Font, que postulen tres estàndards diferenciats per al català, valencià i balear, i del model composicional fabrià que permet certes variacions dins l’estàndard comú, Bibiloni creia i creu que el model d’estàndard hauria de ser un: basar.se en el català central, però incorporar la desinència 0 a la primera persona del present d’indicatiu (cant, pens, existesc) i distingir –am i –em a l’indicatiu i subjuntiu respectivament («segam perquè ens han dit que seguem»). I això en aquests Srs. de la Jaume III els ha destarotat tant que sempre han d’afegir la falca «si és que encara ho continua pensant».

Al final, l’epíleg d’Horrach abraça les tesis de Pla Nualart, el corrector del diari «Ara». Pla és un fill de la polèmica del català «light» dels anys vuitanta que aleshores també barrinà un filòleg que ara s’ha passat a polític a... Ciutadans!: Xavier Pericay. I és que com deia Bibiloni, a les Illes i al País Valencià, hi pot haver gent que defensi que el mallorquí o el valencià no és català —d’alguerès ni de rossellonès no en trobareu ni un que ho negui! A Catalunya, evidentment, aquesta gent no pot existir, però el seu espai l’ocupa els partidaris d’un català «light», una varietat que avui dia encara és català però que el dia de demà ves a saber si ja ho serà...
¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)
Compartir en Meneame

+

1 comentarios