www.mallorcadiario.com

Els Mallorquins de Josep Melià i Pericàs

Corria la dècada dels 90, esperonat pel gran professor Miquel Duràn, vaig lletgir El Mallorquins de Josep Melià , gràcies a la reedició de 1990 feta per l’Editorial Moll. En aquells anys em declarava nacionalista illenc, centrat i orfe de cap referent polític illenc, vaig gaudir de les paraules de Josep Melià que em reafirmaven en les meves idees de país, en els meus ideals i en els meus referents com a mallorquí.

Cal emmarcar el llibre dins el seu àmbit cronològic, dins l’etapa final del franquisme un jove Melià escrivia Els Mallorquins que va ser publicat al 1967, per tant enguany es compleix mig segle, un llibre en català que no va escapar de la censura franquista i que fins a una segona edició no va poder dur el títol que desitjava l’autor La nació dels Mallorquins.

Un llibre que repassa la nostra història, des dels seus orígens fins l’època contemporània, posant el punt de vista en la personalitat pròpia dels illencs, en el seu tarannà, que dins un cotext molt més ample té unes peculiaritats que el fan propi i singular.

Com historiador entenc la importància d’aquest llibre que marca un abans i un després en la historiografia illenca, tal volta, no sols per la temàtica o pels nous coneixements que aporta sinó pel seu enfocament, pel seu objectiu, en un moment en que la diversitat o la diferències dins el desenvolupament històric estatal eren , com a poc, malt vist, poc acadèmics i poc recomanables.

Deixeu-me retornar, de nou, a la meva joventut, a l’edició que llegia a principis dels noranta dels segle passat, record el pròleg de l’edició , escrita a Alcanada l’any 1989, magnífica, gran, madura, cal llegir-la de nou ara i comprovar tota la seva saviesa i vigència. “ Un llibre surt com surt i s’ha de deixar estar”, comença, suposo que molts eren els que demanaven una relectura però Melià el deixa igual, pur, fill d’una època i un moment.

Melià, extremadament humil parlà de les imperfeccions dels llibres , en la seva gosadia de joventut, en “Les contradiccions quotidianes”, “ El model de país”, “ La por al futur”, “ Els complexos que es perpetuen” i a “ La reacció impassible” descriu una societat democràtica, autonòmica, d’èxit econòmic i de pobresa intel·lectual i identitària, un poble que és el d’avui en dia, un pròleg que és un retrat descarnat i sense adorns del que som ara al 2016 i del que ja va veure Josep Melià al 1989.

“ No puc, per tant, ésser optimista. “ i segueix “ les evidències mostren que el país no recupera el seu ritme, que la llengua es perd i la societat no sols es desnacionalitzada ans que perd inquietuds espirituals i entra en un camí de manca de grans valors “, dur, clar, trist.

Ara als 45 anys, amb un clar referent polític i amb uns ideals de joventut que han evolucionat, se que Josep Melià no s’equivocava, els joves que esmenta, en les darreres paraules del seu pròleg, joves com ha única esperança de redreçar la situació no varen, o vàrem, ser capaços de fer-ho, diluïts dins el creixement econòmic, l’èxit turístic i les misèries personals de certs dirigents polítics, avui caiguts en desgràcia, però el meu optimisme antropològic em fa pensar i creure que tal volta ara, aquells joves, ara ja madurs, ajudats per les noves fornades, amb nous referents polítics, podem fer canviar el destí descrit per Josep Melià i Pericàs i reeixir.
¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)

Compartir en Meneame


Normas de uso

Esta es la opinión de los internautas, no de mallorcadiario.com

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes.

La dirección de email solicitada en ningún caso será utilizada con fines comerciales.

Tu dirección de email no será publicada.

Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.