www.mallorcadiario.com

Malalts de 'basquitis'

La setmana passada alliberaren Arnaldo Otegui després de passar-se 6 anys i mig a un centre penitenciari de La Rioja. Això em dóna peu aquesta setmana per parlar-vos d’Euskadi, enguany que se celebraran eleccions al Parlament basc. Però no és ni d’Otegi ni dels comicis bascos del que vull tractar jo avui aquí. L’alliberació m’ha fet rememorar el temps que tots els nacionalistes patíem un poc del mal de la «basquitis» ara que Otegui, en sortir, va dir que Catalunya era el model a seguir en la lluita per la independència del País Basc. Fa estona, ja ho sabem, que s’han girat les tornes entre bascos i catalans i les paraules d’Otegui són una prova fefaent, una més, que això és així com dic.

No pretenc fer creure que el meu temps de basquitis fos l’època d’Otegui; vos enganaria i no vull fer-me passar per més jove del que realment som. El meu País Basc de l’adolescència era el d’Ardanza i el gran Arzallus, el de Garaikoetxea i Jon Idigoras...

Llavors, a la dècada dels vuitanta i principi dels noranta, el panorama a Mallorca era realment devastador per a un jove independentista com era jo aleshores. A les Illes comandaven Cañellas i Munar en una aliança que semblava més ferma, eterna i infranquejable que la de Reagan i Thatcher, i a l’Ajuntament de Palma si no hi havia Ramon Aguiló -que se’n feia creus que Woody Allen es pogués expressar en català però que li devia semblar perfectament plausible el castellà estàndard de John Wayne! -hi havia Joan Fageda, que tenia la sola gràcia que com que era d’Olot el Centro Cultural Mallorquí no el volia i repartia füýs volants dient que no parlava com nosaltres. I el PSM, que encara no havia travessat el desert dels vuitanta a què posaren fi els sis diputats al Parlament balear de Pere Sampol.

És clar que sempre ens quedava Catalunya. Però allà només vèiem un Pujol mesell de «peix al cove», i ERC. I a l’època que hom deia que l’independentisme cabia dins un taxi, hi va haver un moment que per a la cúpula d’Esquerra Republicana n’hi havia prou amb un sidecar: Pilar Rahola a Madrid i Àngel Colom al Parlament, i Pilar Rahola a l’Ajuntament de Barcelona. Allò, com sabeu, havia d’anar a mal borràs i acabà amb l’escissió del Partit per la Independència (PI), on fugiren Colom i Rahola. Res. Ell va emigrar a CDC i ella, a La Vanguardia.

Però restava un País Basc que ens obnubilava. L’únic territori que, en el seu moment, havia rebutjat la Constitució perquè no se la sentia seva. Allà hi havia Herri Batasuna, que era el braç polític d’ETA (Euzkadiko Ezquerra, o ETA politicomilitar, havia ingressat al PSE); després hi havia Eusko Alkartasuna, un spin-off del PNB, més nítidament independentista que aquest, que rebutjava nítidament la violència i constituïa l’equivalent basc d’ERC —es presentaven plegats a les eleccions europees— i, finalment, teníem el PNB. El PNB era el meu partit! En segons què, podia arribar a ser més dretà que Convergència; era un partit democristià com la Unió de Duran i Lleida i més antic i tot que aquell. Però a banda d’això, el seu discurs independentista almanco era ambigu, mentre que el de CiU era totalment contrari! El partit fundat per Sabino Arana el 1895, un dels més vells de l’Estat espanyol, continua movent-se al cap de més de cent anys en aquell discurs ambivalent que tant em fascinava, però que voleu que us digui, aquella tendència que em plaïa tant al segle passat, trob que ara ja li comença a passar un poc l’arròs...

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)

+
0 comentarios
Compartir en Meneame