www.mallorcadiario.com

Es perversos constructes des catalanisme

Por Toni Cantarellas
Que sa lingüística és una disciplina que dista molt de ser científica és un fet innegable reconegut per sa majoria de científics i intel·lectuals, homos de lletres i de ciències.
És més, quan aquesta pren sa forma de Filologia Catalana sovint incorr en es greuge de convertir-se en una arma de propaganda política. Però és que a més, quan davallam un nivell i es seus principals pressupostos se simplifiquen en clau de difusió docent per ser escampada a innocents escolars pes ‘mestres de català’, es latent missatge subliminal encara s’accentua amb s’atribució i poder discrecional des professor per mesclar ous amb caragols. Per fer de s’assignatura un autèntic corpus de creences que baix es pretext d’una pretesa vocació científica més enllà de tota discussió, estan absolutament tenyides de subtil i enverinada doctrina.
Des des concepte de s’Unitat passant per sa qüestió nominalista as conceptes principals de normativa, normalisació, llengua estàndar, dialecte, registre col·loquial o popular, registre literari (‘sagrat’), llibre d’estil, barbarisme VS préstec o manlleu i molt més, tota sa terminologia i semàntica des corpus catalanista esta embetumada d’una perversa pàtina ideològica. De conceptes amb vocació neutra han passat a constructes as servici d’una causa, d’una doctrina.
Essent molt manco relativa que sa lingüística en general, sa filologia és més precisa però no està mancada d’una certa càrrega conjectural: tracta essencialment de s’origen de ses paraules, identificables en sa seva majoria, i en altres casos, subjectes a dos o més hipòtesis plausibles. Però es quid de sa qüestió no resideix en aquesta disciplina de vocació ideològicament neutra. És més: dir a això que dispensa s’UIB ‘Filologia Catalana’ és incórrer en una presumpció ben fàtua, perquè de fet es seus quefers tenen ben poc a veure amb sa filologia, que és una disciplina digna i poc donada a conflictes que no sien purament analítics.
Sa lingüística és especialment conflictiva per sa seva càrrega relativista, donat que es camps d’estudi que pivoten sobre es relativisme se presta a interpretacions tendencioses, parcials i interessades (Ein Sprache = Ein Volk -Goebbels, Prat de la Riba, Grup Koiné-).
Una llengua pot esdevenir com a tal per sa consciència identitària amb prou caràcter diferenciat esdevinguda de s’escissió, evolució o corrupció local d’una altra (procés de diferència), o per un procés de confluència a rel d’una pactada estandarisació, que és un tràmit artificial pes qual un presumpte comitè d’erudits lo suficientment representatiu (representatiu de ses diferents manifestacions locals d’aquesta llengua) arriba a un consens de caràcter purament convencional sobre es model genèric de llengua, pas primer que ha de mester necessariament un de segon i encara més difícil: s’acceptació universal per part des conjunt de sa comunitat d’usuaris, de parlants.
Des d’aquesta perspectiva es català neix entrat es segle XX, però només mig compleix sa primera exigència i a dia d’avui, més d’un segle després, haguent definit son àmbit geogràfic, no ha arribat a complir sa segona. Qui ho pretenga negar és, senzillament, un negacionista que o diu mentida o s’engana a ell mateix. A més, és de suposar que es nacionalisme català pleitejant amb sa resta d’Espanya en raó a certs arguments, sebrà comprendre molt bé ses possibles simpaties balearistes cap a sa solució de s’escissió basada en ets arguments de sa personalitat diferenciada i des trets privatius (a més de sa romança constatada d’un romanç illenc mossàrab, evolució natural des sermo vulgaris i força semblant as parlars coetanis continentals, anterior a sa Conquesta).
Hem de tenir en compte que que tota llengua és dialecte en sa mesura que tot dialecte pot ser considerada com a llengua: S’única llengua mare, si mos poguéssim remuntar as principis des temps, serien es primers codis guturals de s’antecessor directe des genero Homo Sapiens: en rigor, totes ses derivacions posteriors serien dialectes (aleshores que mares de ses principals llengües actuals). De vegades resulta útil posar com a exemple una exageració, lo que se diu un “contrafàctic”, fer un exercici d’imaginació. I això ve a rotllo des nominalisme que, en nom d’una sacrilisada “Unitat de la Llengua”, penalisa (en es nostro cas) es nom secular i legítim de “mallorquí” en favor des neologisme de “català”. Valga aquesta improbable hipòtesis com a mostra:
Posem que passat-demà Catalunya i contrades veïnades s’enfonsen dins la mar a causa d’una catàstrofe natural i que només se salva Mallorca. Dissortadament, no queda cap catalanoparlant més que es cents de mils de mallorquins (disculpin sa feta, és només un exercici d’imaginació, un saludable experiment mental de reducció a s’absurd que no comporta cap ni un voluntarisme). Encara donant com a bona sa tesis que es català seria (sense més) sa mare des mallorquí... ¿com se diria en es futur sa llengua...?. Evidentment, “mallorquí”.
Idò bé, una vegada compresa sa lògica essència d’aquest “contrafàctic” se comprendrà també que no fa cap falta que se doni per tal de tenir dret a poder dir-li a nostro mallorquí així com li hem dit durant segles (quan, d’altra banda, virtualment Catalunya no existia per noltros donat s’isolament de ses illes, talment se l’hagués menjada la mar). Es nom genèric i tècnic pes parlars de ses illes, ben convergents entre ells, és es de “balear”. Un balear que, d’altra banda, se pot interpretar segons lo dit anteriorment tant com es resultat d’un procés d’escissió i trets diferencials com d’un voluntari procés de confluència o de criteris de concomitància. Aquí resideix un altre element metalingüístic: sa voluntat sobirana des parlants a s’hora d’anomenar sa seva llengua, i més en aquest cas, en es qual s’aprofita sa circumstancia de que es parlants des ‘català’ esdevenen de pas, en ‘catalans’.
En qualsevol cas, si sa comandància d’aquell principal Congrés hagués recaigut sobre en Mossèn Alcover i no sobre en Pompeu Fabra, i si sa circumstancial constitució dets instituters hagués estat una altra, s’ara estàndar a s’ús seria probablement ben diferent. És una cosa a tenir en compta: aquest estàndar és fruit d’un consens de circumstàncies a on no varen faltar elements capritxosos ni personalistes, ni una més que evident preferència pes parlar dominant de sa burgesia barcelonina de principis del Sg XX (just s’estatus social as qual pertanyia en Fabra).
Altres elements meta-lingüístics que contempla sa mal anomenada ‘Filologia Catalana’ i es seus difusors didàctics a títol de mestres d’escola és sa falsedat d’identificar ‘llengua estàndar’ amb ‘llengua nacional’, amb s’afegitó d’incorporar mapes geogràfics d’un ens que anomenen es “Països Catalans” (no fan as cas; no són matèria “filològica”).
No cap altre barrabassada tan monumental com allò de ser més papistes que el Papa. I a Balears, tenim una sèrie d’individus constituïts en un petit Lobby que ho són. Ni s’IEC ni sa “Llei de Normatizació Lingüística” penalisen s’ús des natural gentilici, nominalisme que no atemptaria contra una unitat de ses llengües que, donades ses evidents convergències, se dóna i hi és. Me sembla una sobirana injustícia fet que ses Autonomies de Catalunya i de València consagrin ses seves respectives llengües amb es seus respectius gentilicis: ‘català’ i ‘valencià’, i que sa CAIB no enregistri sa seva amb s’avinent nom genèric de ‘balear’ (que defineix i connecta ses vessants tradicionals, seculars, de mallorquí, menorquí i eivissenc-formenterenc).
Ho hem dit milers de vegades. No anam en contra de cap unitat, harmonia o compatibilitat. S’estàndar baleàric propost (es mateix registre amb es que està escrit aquest article, caracterisat a “un model lingüístic per ses Illes Balears”) té cabuda dins ets homòlegs germans, encaixa dins es conjunt lingüístic sense ofendre, és intel·ligible pes demés, és formal i as mateix temps preserva ses nostres característiques lingüístiques. Anam en contra d’uniformitats imposades, a favor de conservar lo que és nostro, d’anomenar lo privatiu tal i com sempre li hem dit. Anam contra s’ “ensenyança” perversa des conceptes lingüístics bàsics i, ben a lluny d’entrar en conflicte amb es veïnat, només aspiram a que mos deixin en pau.
¿És demanar massa...?
¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)
Compartir en Meneame

+

0 comentarios