Ja fa un parell d’anys vaig diagnosticar que a Balears se cuina una discreta però creixent revolució cultural, antecedent social d’una autèntica “renaixença” que encara haurà de passar temps perquè s’acabi de consumar i donar es seu fruit. És un procés progressiu, transversal i pluri-insular que avança passa a passa, superant ses dificultats que planteja es Govern nacionalista i es petit Lobby de “La Causa”, aplegant a gent de totes ses edats i condicions, filòlegs, doctors en diverses matèries, periodistes, polítics, un caramull de joves universitaris i escolars, etc. Aquesta nota “credencialista” no cerca cap pretensió elitista, però me sembla avinent perquè desarma un des principals tòpics contra es dissidents de ses polítiques a s’ús; sa fal•làcia de desautorisar a tot aquell que no combregàs amb es polèmic “cientifisme” des monopoli cultural atribuint-li ignorància i manca de coneixements, argument que ja no se sosté de cap manera.
Es darrers anys hem assistit a diversos fets realment significatius que deixaven, més enllà de qualsevol dubta, com sa molló (o “menfotisme”) o certs prejudicis s’anaven esvaint en favor d’una actitud crítica i una presa de consciència identitària que se deslliga des sucursalisme afavorit des de ses institucions, des de ses esferes oficials de “La Cultura. CAT”. Aquest fenomen, a més, ha coincidit amb una patent i creixent desafecció de gran part de sa societat cap es pressupostos catalanistes, conseqüent amb sa dinàmica descrita i que demostra es fet de tot un canvi de tendència.
Encara -de moment- controlen sa clau principal, que és s’adoctrinament mitjançant ses directives docents (es vergonyós llibre de “català” per aquest curs, carregat de política i propaganda és un excel•lent exemple), però és inevitable que s’acabin topant amb tot un clam sociològic que els fera perdre aquest darrer búnquer. A més de ses entitats de nova factura, des de fa anys, clubs deportius, fundacions culturals, empreses, etc, començaren a deslligar-se de sa dictadura catalanista amb gestos humils com es de baratar en es seus portals virtuals “la quadribarrada” i es corresponent nom de “català” en favor de sa bandera que pertoca i es ben legítim nom de “mallorquí”. Me va cridar s’atenció que el nou Bisbe Tatavull, s’altre dia, en referir-se a sa nostra llengua, ho va fer amb es terme “mallorquí”.
Ha estat molt important un factor as qual no li havia donat massa importància, es protagonisme creixent de ses xarxes socials, un element democratisador que, entre altres ha aportat sa pluralitat de diversos medis de comunicació virtuals. Es poble, que abans d’aquesta revolució no tenia pràcticament cap tribuna d’expressió, ha cobrat inusitat protagonisme. Sa Fundació Jaume III, Foment Cultural de ses Illes Balears, sa revista Toc•Toc i diverses associacions, compten amb milers i milers d’associats i simptatisants que han pogut canalisar ses seves opinions gràcies a ses noves tecnologies i que ja sumen molts més adeptes que es de sa decadent OCB. Ses noves atalaies virtuals representen un bot qualitatiu com en es seu fou s’impremta, que ha servit de medi exclusiu de control allà onsevulla que s’hagi instal•lat un poder que deia justificar-se en una ideologia “pes poble però sense es poble”: Es Pravda soviètic, es Granma cubà, es corresponents a ses teocràcies islàmiques, a s’actual Corea del Nord... o es cas clientelista de Catalunya.
Fa temps que en es context d’aquestes eines de lliure expressió, diversos polítics (mallorquins, eivissencs i menorquins) s’expressen públicament deixant de banda sa sacralisació de s’article “lalat” i altres imposicions foranes per passar a emprar es natural i ben legítim article sibilant, salat (que en realitat és un cultisme directe des llatí). Es darrer exemple ha estat es des batle de Manacor, qui emprant un mallorquí correcte que no arracona es nostro article baleàric, ha despertat sa fúria inquisitiva des Pacte i ets insults per part d’opinadors de medis tan sospitosos com s’ARA.CAT. Això amb s’afegit revengista que a Manacor, MES no va aconseguir governar ni un any per mor d’una moció de censura. Sa diferència és que s’actual batle, quan era a s’oposició, mai va criticar a s’anterior per emprar un registre formal ben divergent des legítim registre mallorquí.
El volien crucificar, però a principi de setmana, va comparèixer a La Sala un nodrit i pacífic grup de ciutadans en suport des batle manacorí, exhibint qualque símbol estatutari (que també se considera subversiu per no coincidir amb “la quadribarrada”) i consignes en es seus cartells com “Gràcies Batle”, “A Mallorca en bon mallorquí”, etc. S’acte no havia estat orquestrat pes batle, que se va voler desvincular, però matisant que ho respectava. ARA.CAT (es particular “Pravda” catalanista), que interessadament ara assimila es mallorquinisme amb s'ultradreta (sic), sentencià: "El cas, sigui com sigui, és que EL BATLE DE MANACOR GONELLEJA I HO FA AMB TOTA LA INTENCIÓ" (AFEGINT QUE ES SIMPLE ÚS DE S’ARTICLE SALAT “VA CONTRA LA NOSTRA CULTURA!!!”); Un pancatalanisme rabiós i desesperat que pretén confondre a s’opinió pública amb desbarats i mesclant ous amb caragols, deprimit per ses seves derrotes a tots es fronts en coincidir a sa feta d’altre batle... es de Perpinyà (antiga possessió del Regne de Mallorques), a on sa República d’allà ja se va cuidar fa uns anys de rebaixar s’estatus cooficial des català a simple parla regional. Ara, a rel de “La Diada”, Perpinyà expressa com mai es seu rebuig cap es concepte de “Pays Catalan”.
Aquestes anècdotes freqüents i comuns a TOTS es veïnats de s’Autonomia catalana són un altre símptoma des progressiu canvi sociocultural que vivim i que simplement aspira a que se respecti lo propi de cada un poguent arribar així a una situació de normalitat exempta de manipulacions i de forçades imposicions polítiques, orquestrades des de s’àmbit de sa teorètica pujolista i es seus epígons de frustrada vocació imperialista, mentidera i profundament miserable que encara avui està representada per partits satèl•lits com “MÉS” o medis subvencionats com s’ARA.CAT.
