Hugo Boss, Mercedes Benz, Porsche: quintaessència des glamour; Wolkswagen escarabat o sa mítica Caravan (sa de Scooby doo), dues icones hippies associades as pacifisme; BMW, que ofereix fiables cotxos per pares de família i yuppies variats; ses marques més avantguardistes d’electrodomèstics (AEG, Siemens, etc)… Tots ells i més se varen llogar (bé amb certa simpatia o sentit pràctic, bé de mala gana davant un imperatiu que els va segrestar) an es mal per excel·lència: es règim nacionalsocialista des moment.
No se confongui es lector, que aquesta introducció no conté cap crítica cap a s’indústria alemanya ni cap en aquell país. No se pot pensar sa modernitat sense Goethe, Kant, Nietzsche, Schopenhauer, Hegel o Heidegger, ni sa música sense Wagner, Mozart, Bach, Beethoven, Strauss o Chopin. A part dets episodis bèl·lics i tràgics des passat s’indústria principal de sa nostra illa té molt a agrair a Alemanya, locomotora d’Europa. Queda clar, en conseqüència, que es tirs des primer paràgraf no van contra seva. Mos parlen de ses circumstàncies personals, polítiques i sociològiques quan se desferma sa tirania i sa locura de visionaris que afirmen tenir raó, perseguint una Causa “necessària”, com en primera instancia fou s’Anschluss (annexió) des territoris de sa “Gran Alemanya”.
Segurament sa majoria desconeix que s’exquisit Hugo Boss fou es creador de sa pulcra i escarrufant vestimenta dets implacables assassins de ses Waffen-SS, elit personal del Führer. Ets enginyers de Daimler Benz personalisaren es seu luxós model Mercedes per Hitler quan aquest ja havia encarregat a Ferdinand Porsche crear es primer model Volkswagen. Capficat ja dins sa guerra, el va tornar fer cridar (honorat amb una brillant distinció des III Reich) perquè dissenyàs es mortífers tancs que havien de competir amb sos des països lliures. Quan prenem una aspirina no solem esser conscients que Bayern té es seu origen en sa fabricació des gas emprat contra es jueus a s’Holocaust. Si reparam en es famós logotip de BMW, veim que se tracta d’una hèlix, senyal de sa seva col·laboració amb aquell règim ignominiós com a fabricant des motors pets avions de sa Luftwaffe, a més d’armes i motos amb sidecar per sa Wehrmacht. A gairebé tots es casos, sa mà d’obra principal va esser esclava.
Naturalment, va haver-hi valents que no s'agenollaren davant es terror, com s'empresari Oskar Schindler o es d’en R. Bosch qui, poguent haver-se beneficiat des règim fabricant armes, va rebutjar s’oferta i va ajudar sa resistència, salvant molts d’individus de sa persecució. Altres saberen exiliar-se a temps amb visionària precaució (com n’Einstein). La resta assistien as desgavell d’aquell règim tacant ets ulls i tapant-se orelles.
Salvant ses distàncies, hem vist un caramull d’exemples de lleialtat i adhesió, submissió, col·laboracionisme, xantatge o resignada actitud passiva onsevulla s’hagi erigit un monopoli de poder amb atribucions per s’imposició, sa coacció i s’obstinada impermeabilitat davant qualsevol actitud dissident. Torn a advertir que a s’hora d’establir comparances, es cas exposat d’aquella Alemanya s’ha d’agafar amb pinces, no sia cosa que m’acusin de lo que no he dit. Simplement resulta avinent com exemple de submissió de sa fibra social, empresarial i de tota esfera pública quan se dóna sa miserable circumstancia descrita: s’il·legítim monopoli des poder per part d’un il·luminat i es seus còmplices necessaris, esdevinguts en una inapel·lable elit superior. D’aquí ets exemples de ses prestigioses marques esmentades, avui redimides des seus presumptes ‘pecats’ des passat i més capdavanteres que mai.
Dins s’estricta esfera de “lo cultural” i “lo lingüístic”, i salvant –ho repetesc- ses obvies distàncies amb aquell règim criminal, una cosa parescuda ha passat a Balears d’ençà que es nostros polítics plantaren sa primera llavor a s’Estatut del 1983; s’aplicació i es desplegament pes qual es polítics acabaren delegant a una altra elit suprema en lo “intel·lectual”, s’OCB. Aquesta branca propagandística de “la Causa” (subjacent també a una Anschluss) as servici des Reichstag que és es Comissariat de filologia catalana de s’UIB, ha duit ses regnes de sa cultura arribant a esperonar tant sa muntura que aquesta ha acabat clamant: “¡basta!”. Sa finalitat confessa de substituir ses nostres modalitats per s’estàndar barceloní ha fracassat, i a la fi es poble pren consciència des segrest as qual ha estat sotmès. No hi ha mal que cent anys duri. En duim quaranta d’erosió i maltractament cap es nostros parlars. ¿Com pot ser que aquesta dictadura hagi durat tant...?
Idò a través de subtils imposicions com sa no subvenció d’un cartell d’una empresa si no era conforme a sa Norma Sagrada, o d’incentius si aquesta la usava a sa seva publicitat (introduint-se així dins des teixit empresarial); a través des llenguatge imposat en es medis audiovisuals públics o subvencionats (mesura de propaganda); a través de s’adoctrinament docent (mesura de càstig: si no s’assimila sa doctrina se suspèn); a través d’un ús pervers de sa simbologia (tractant de tabú lo espanyol i lo balear mentres se promovia sa quadribarrada); a través de sa discriminació i de s’estigmatisació des dissident, etc. Tot un projecte d’enginyeria social... fracassat.
Perquè es símptomes des fracàs són evidents i palpables. Ses convocatòries abans multitudinàries de s’OCB no aconsegueixen arreplegar més que unes poques desenes de fidels, sa premsa escrita en català s’ha esvaït per falta de lectors, s’editorial Moll va quebrar, es nou model d’IB3 ha perdut sa seva audiència, es florilegis pes trentè aniversari de sa llei de normalisació passaren absolutament desapercebuts, sa facultat de Filologia Catalana no té alumnes... I tot això mentres se dóna un vigorós retorn a lo nostro.
Es monopoli encara se sosté gràcies a epígons d’aquell estantís catalanisme, encara poderós fa un lustre, i que ara ocupen ses cadires d’aquest Pacte de Progrés. Quan d’aquí a poc temps tornin as seus caus, es fràgil andamiatge de s’impostura catalanista farà ull amb un estrepitós esclat.
