He tingut la oportunitat de participar en varis debats sobre la llengua catalana i castellana, en els que s’han intercanviat opinions d’una manera enèrgica i passional fins arribar al límit de que quan dos dels defensors de les dues llengües, en acabar el debat, se’n varen anar sense saludar-se, era notable la incomoditat entre ells.
És el català una imposició del Govern de les Illes Balears? En la meva opinió, sí i no, com s’entén això? Quan parlem d’adoctrinament a les escoles, especialment a les públiques, i amb el requisit del català a la sanitat, és evident que sí és una imposició.
A les escoles més catalanistes i mal dites progressistes, es parla de països catalans d’una manera adoctrinada, no s’ensenya com una opció, ben al contrari, es parla de països catalans com un fet irrenunciable, que com sabem, no tots hi estan d’acord.
Lo adequat seria explicar que hi ha quatre comunitats autònomes amb un idioma comú, amb les seves modalitats, i especialment a ca nostra, el català, propi de les Illes Balears, igual al mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer enriqueixen el català troncal amb aquestes formoses varietats.
En la meva opinió, seria bo, que els pares poguéssim gaudir de la llibertat i triar l’idioma que volem que estudiïn els nostres fills, sense imposicions ni conflictes i en total llibertat, fins hi tot a les escoles públiques.
A l’altre part del conflicte, la sanitat, a les nostres illes no té massa sentit imposar el requisit del català als facultatius, encara que sigui el B1 que és molt fàcil, però que és una imposició. Com sabeu, quan has opositat i has aconseguit el lloc de feina t’han donat dos anys de temps per aconseguir aquest certificat i si després d’aquest temps no l’has tret, no perds la plaça però no podràs gaudir de la carrera professional ni cap tipus de plusos ni promoció. No és complicat aconseguir aquest requisit, per posar-se al dia en la seva professió participant amb cursos però no deixa de ser una pedra de toc i una exclusió pels metges de parla castellana que podrien estar interessats en venir a fer feina a les Illes Balears. Una vegada més l’idioma separa i no uneix.
Està ben confirmat que l’enfrontament entre els castellà i català parlants és des de la convicció de que els hi vessa la raó, els castellans perquè no entenen o no volen entendre el català i els catalans més de caire independent, però radicals tots dos, perquè creuen que Espanya és un país invasor que imposa la seva força. Qualque cosa de veritat hi ha en les dues postures.
El que sí és cert és que tal com va posar per exemple un bon amic meu, no es pot decidir si estimes més a la teva mare o al teu pare, els estimes a tots dos per igual amb la diferència de que el castellà el parlen cinc-cents milions de persones a tot el món i el català sols el parlen dotze milions, sempre aproximadament, el que significa que entre la mare i el pare hi ha una gran diferència d’envergadura, un és més fort que l’altre i si no protegim al més dèbil té els risc de desaparèixer amb els anys, paulatinament, poc a poc i no ho podem permetre, el català és una llengua històrica, com el castellà.
Amb cura i seny s’ha de trobar l’equilibri necessari i urgent per frenar els radicalismes i compartir amb sensatesa el que hauria de ser més valorat, la cultura i la llengua, en aquest cas el castellà i el català, propi de les Illes Balears.
