Finalitza aquest cicle de quatre articles dedicats a analitzar el moment preelectoral. La veritat és que estam vivint el període electoral més interessant dels darrers 30 anys; els daltabaixos que ha patit la nostra societat poden generar un trencament que inquieta l’establishment i transforma en vots el malestar de centenars de milers de persones que se senten enganyats, menyspreats o subjectes de preses de pèl diàries.
Avui toca el torn del Partit Popular. Cap enquesta dóna la majoria absoluta al Partit Popular en cap de les institucions públiques més destacades. Perquè? Anem per parts.
En primer lloc, la manca de compliment de les promeses electorals. El Partit Popular va cometre un error que és molt comú i vell, prometre allò que no sabia que compliria. Podríem discutir, fins i tot, si ja sabien que no podrien complir que prometien, però això significaria reconèixer que mentien quan prometien. Els incompliments, a més, han afectat directament les nostres butxaques i els nostres serveis bàsics, amb la qual cosa l’efecte entre la població ha estat extraordinari.
En segon lloc, no fer contents ni els seus ni els altres. El Partit Popular ha tengut l’habilitat per no fer content pràcticament cap sector social. Només la por a Podemos justificaria que aquells que varen votar el Partit Popular ho tornin fer, i votar sota la por no és mai convenient. Els petits empresaris molests per la pujada d’imposts i per la manca de compliment de la promesa que assegurava que no haurien de pagar l’IVA fins que no cobressin les factures emeses; els autònoms molests per no haver fet res per dignificar la seva situació; els sectors econòmics molests en veure que les ajudes anaven a uns bancs que utilitzaven els doblers per qualsevol cosa manco per augmentar el crèdit a les empreses; els anti avortament molests per no haver modificat la Llei d l’Avortament; el sector de la sanitat molest per les retallades; el sector de l’educació molest per la gestió més desastrosa de la història de la democràcia, tot creant un conflicte durant més de dos anys per, finalment, tornar enrere.
En tercer lloc, la corrupció. Ha estat esperpèntica la gestió del Partit Popular i la corrupció que ha arribat a cansar, emprenyar i fer vomitera a milers de persones. Encara recordam el “Sé fuerte, Luis”, missatge enviat per Mariano Rajoy a Luís Bárcenas, un tresorer del PP amb 49 milions a Suïssa; els expedients del cas Bárcenas perduts tres vegades; els discs durs esborrats de la seu del PP; els doblers negres amb els quals presumptament es varen pagar la seu de Madrid i Palma del PP; les mitjans veritats contades per part del nostre President sobre aquest tema; el cas farmàcia-vi-ib3, com a mínim estrany.
En quart lloc, les guerres internes. El pitjor que pot tenir un partit polític són els enfrontaments interns. A Mallorca aquests enfrontaments ha estat continuats. Guerra Salom-Bauzá, en relació a temes competencials, econòmics i de definició de papers. Guerra Isern-Bauzá, en relació a maneres de fer, personalitats diferents, lideratge i autoritat. Guerra Rodríguez-Bauzá i posteriors reconciliacions, episodis d’amor i desamor. Fugides/cessaments de consellers, alts càrrecs del Govern molests amb la gestió del President que els va anomenar...
En definitiva, una legislatura amb crisi, problemes creats innecessàriament, fronts oberts sense solucions definitives i diverses crisis internes dins el partit que governa.
Amb aquests ingredients és difícil que surti un bon arròs, tot i que no tot han estat ombres: la Llei turística, la Llei de comerç, la retirada del TIL.
No som capaç de fer una predicció electoral, però sembla difícil que el PP pugui repetir els resultats de fa 4 anys i el mèrit d’aquesta davallada serà gràcies a la seva pròpia gestió.
