Mai a unes eleccions autonòmiques, els partits d’obediència illenca havien travessat amb escreix el llindar dels deu diputats que ostenten ara plegats MÉS, El Pi i Gent per Formentera.
Però quan arribaren els comicis estatals, el mite de Sísif es repetí i les formacions illenques tornaren a rodolar amb la pedra al coll muntanya avall; els vots de MÉS se’ls degué endur sobretot Podemos i en menor mesura un PSOE en hores baixes, i els d’El Pi se’ls repartirien el PP, C’s i també qualcun els socialistes.
De la dècada dels setanta ençà, les Illes sempre hem contribuït a sostenir el bipartidisme imperfecte espanyol, que ara s’ha esberlat en dues meitats: hi ha dues opcions a l’esquerra i dues al centre-dreta. I en les dues darreres conteses electorals, els votants no escollien els vuit escons de la circumscripció sinó un dels quatre futuribles presidents, de manera que el candidat autonòmic podia restar vots —prova irrefutable d’això que dic és la candidatura del Sr. Socies!— però difícilment millorarien una unça les possibilitats dels quatre presidenciables.
I en aquesta lliga, ni Biel Verger ni Jaume Font hi tenien gaire a pelar. Evidentment, els qui votàrem aquests darrers tampoc aspiràvem a veure’ls investits presidents espanyols. Ni en feien comptes els canaris que depositaren la papereta d’Ana Maria Oramas a Tenerife o Pedro Quevedo a Gran Canària, i els que confiaren en el seu moment en Duran i Lleida no sé si s’arribaren a creure tant com ell mateix veure’l convertit en ministre a Madrid recuperant l’estil de Francesc Cambó.
En aquesta tessitura, si els partits de ca nostra repetien com un mantra a qui els volgués escoltar l’esquizofrènia dels diputats d’obediència estatal que aquí prediquen una cosa i allà acoten el cap i fan «sí, bwana», aquests darrers els entimaven —els ajudava el fet que siguem la comunitat més petita de l’Estat— que una o dues gotes illenques tampoc farien res i es diluirien en un pèlag de 350 diputats.
Però millor exemple aquesta setmana no el podria haver trobat. Resulta que mentre els canaris havien negociat amb Rajoy, a canvi de la investidura, entre d’altres avantatges, un 75% de descompte en els vols per als residents d’aquelles illes, els pobres balears ens hem trobat que els nostres parlamentaris que, per unanimitat, havien votat a favor d’una tarifa de 30 € per als vols interinsulars en benefici d’una balearitat prou tocada, ara Foment ens diu puja aquí i veuràs Portopí. Prohens estava parlant i Armengol li llançà el dard enverinat del que havien fet els seus a Madrid, però per ser equànimes val a dir que hauria passat exactament el mateix si haguessin comandat els socialistes.
Al final ho acaba pagant el poble. A Madrid governa el PP amb el suport de C’s i llurs diputats, inclosos els d’aquí, votaren en contra de la tarifa, i el PSOE i Podemos s’hi varen oposar perquè ara és el que toca. I en un altre moment, seran les esquerres centralistes les que trepitjaran a duo els interessos d’aquestes pobres illes. Ja ho diu la Secundina, aquell personatge inoblidable de la «Primera història d’Ester» de Salvador Espriu: «Al cap i a la fi, guanyi qui guanyi, una sempre es queda de portera».
