Després del paperot de la casa reial, o millor dit de la Reina Letizia, crec que hem acabat, per ara, tot un màster en mentides 2018, titulat : com dir-les i desmentir-les.
Poc després de veure la vertadera cara de la relació entre les dues reines, entre la sogra i la nora, en el marc incomparable de la Seu de Mallorca, vàrem assistir a la fi del conflicte en diferit, és a dir, un final que molts ja varen predir, com futuròlegs reials, que unes imatges robades veuríem amistat i bon rollo entre les dues personalitats implicades, idò més prest que tard ens les varen servir a tots el mitjans de comunicació per partida doble durant la visita al gran patriarca, que encara han fet bo.
Aquest paripé, o mentida en bon mallorquí, que ens han fet empassar crec que té cert sentit, la mala relació entre dues persones que va esclatar en un mal moment s’ha de tapar, ja que la funció de la monarquia és essencialment simbòlica i escènica.
Però on no acab de veure un sentit de la mentida és en la Gran Enganyifa, en majúscules, del 2018, el màster de la presidenta de la comunitat de Madrid Cristina Cifuentes.
Per què havia de mentir en el currículum Cristina Cifuentes?, quins beneficis en podria, o pensava que podria, aconseguir amb la mentida?, tan important es tenir un màster per un polític?, els votants madrilenys són més meticulosos que els illencs i estudien els currículums dels candidats abans d’anar a votar?. No, la resposta és no, no miram els expedients que publiquen els presidenciables, desafortunadament els polítics triomfen o fracassen per uns altres paràmetres, no pel seu bagatge acadèmic. Sols em ve una possible resposta al per què va inflar fictíciament la seva experiència universitària, és més una qüestió interna, és a dir, dins els partits, i més dins un PP en descomposició, les lluites internes són a l’ordre del dia, i en el moment de fer mèrits davant els òrgans competents o directament davant el gran cap, M. Rajoy, el currículum pot ser una petita avantatge enfront d’altres possibles candidats. Basta veure com Cifuentes ha reaccionat en contra de la seva antecessora i col·lega de partit Esperança Aguirre, denunciant-la per corrupció, idò quin millor exemple voleu de guerra civil dins el PP, tal volta davant els militars peperos si que estava bé tenir un gran currículum.
Però en aquesta segona comèdia, la primera la de les reines, els finals han estat gestionats i executats de forma totalment diferent. Cifuentes ha fet de la seva defensa de la mentida un error continu, fent que ara per ara tot el que afirmi tengui sensació de més fals que de cert, no va voler reconèixer els seus errors, no ha estat elegant, ha tirat el ventilador de la porqueria damunt propis i estranys i ha embullat més que aclarit.
Dues cares de la mateixa moneda, però dues resolucions totalment antagòniques, mentre uns ens han servit un final dolç, tot i que predicible i poc creïble, l’altre s’ha ofegat dins l’espiral de falsedats que ha creat ella mateixa per intentar surar, fent més mal que bé a la comunitat que representa i al seu propi partit.
