Aquests dies hem tornat a assistir a la publicació dels resultats de l’avaluació que la OCDE fa cada tres anys del nivell educatiu dels nostres alumnes en lectura, ciències i matemàtiques. I tot i haver millorat una mica en lectura respecte a 2006, i situar-nos als nivells de 2003, Espanya segueix estant per davall de la mitjana. En aquesta ocasió, el Govern Balear s’ha sumat a la iniciativa d’altres comunitats autònomes i ha ampliat la mostra d’alumnes del nostre territori, obtenint resultats significatius que permeten comparar-nos amb els resultats dels altres. Sobre aquests, poques novetats del que ja sabem per altres indicadors educatius: els resultats dels nostres alumnes es troben a la cua dels que obtenen els d’altres comunitats. En el cas de la comprensió lectora, per posar un exemple, la puntuació dels alumnes de Balears és 457, els de la mitjana d’Espanya 481 i els de la mitjana dels països de la OCDE 493. No és la finalitat d’aquest article entrar en el maremàgnum de dades numèriques que aporta l’estudi, ni en la interpretació de totes les variables que, d’altre banda, aporten una molt valuosa informació per entendre l’efecte de determinats factors en els resultats. La nostra finalitat és posar en evidència que la història es repeteix, com no podia ser d’altre manera, i que, si no canvien molt les coses, es seguirà repetint el 2012, el 2015, ... El motiu d’aquesta afirmació és que no veiem una intenció clara dels nostres governants de voler canviar les coses. No estam diguent amb això que no es faci res. Seria injust per la nostra part. El que volem dir és que per canviar la situació educativa que patim a les Illes Balears fa falta una major decisió i voluntat de canvi, producte del convenciment de la negativa situació que vivim i de que els nivells de fracàs i abandonament escolar que ara tenim, són insostenibles en una societat que aspira a la igualtat d’oportunitats i al progrés. Diu José Antonio Marina, el filòsof, que el fracàs escolar es podria solucionar en sis anys. Noltros no som tan optimistes i, potser, n’hi afegiríem cinc o sis més i també matitzaríem el significat de solucionar, però compartim plenament el sentit de les seves paraules: en primer lloc, que el fracàs escolar es pot combatre i, en segon lloc, que es pot reduir en gran mesura en un plaç de temps determinat. A això ens referim quan denunciam la manca d’una voluntat clara i ferma. No coneixem que el Govern Balear hagi tengut mai establert un pla específic per millorar l’èxit dels nostres alumnes i la seva continuïtat d’estudis, com tampoc quins són els objectius que es pretenen en aquest sentit, en quin espai de temps es volen aconseguir i quines són les mesures proposades per aconseguir-ho. I si no es té clar això, no tenim un pla. Sembla que hem entrat en una situació d’acceptació de la nostra situació educativa i que renunciam a una millora significativa d’aquesta. Es donen per bones les explicacions que atribueixen la culpa de la nostra situació a elements externs a l’escola i ens declaram no competents (ara que està tant de moda aquest terme) per a combatre’ls. El sociòleg francès François Dubet diu que l’escola reprodueix les desigualtats socials. Que totes les escoles del món són socialment injustes i que a totes, els alumnes de classe més alta obtenen més èxit escolar que els de les classes populars. Però també diu que aquestes desigualtats són majors en una països que en uns altres. Aquestes afirmacions estan corroborades per infinitat d’estudis que parlen dels efectes dels elements contextuals i familiars en els resultats dels alumnes. El propi PISA té en compte i estudia l’efecte d’aquestes variables, fent evident la seva intervenció en els resultats (i curiosament, Espanya és un dels països més ben situats en la distància que marquen aquestes diferències entre uns alumnes i altres, tractant-se d’un dels sistemes més equitatius). Si la influència de les variables externes (família, societat, model econòmic, etc.) és tan important en el rendiment educatiu, si és tan evident que el problema transcendeix l’escola, per què és un problema que s’afronta únicament des de l’administració educativa? Quins han estat fins ara els resultats d’aquestes mesures preses exclusivament en clau escolar? No entenem que no s’hagi vist encara la necessitat d’un plantejament transversal i global, afectant diferents àmbits de l’administració (benestar social, família, immigració, treball, ...) i a diferents administracions i agents socials i educatius. Però no perquè cadascú faci allò que cregui oportú des del seu àmbit de responsabilitat, sinó formant part d’un pla (aquell del que hem parlat abans), que coordina totes les accions perquè actuïn de manera convergent per a la consecució de l’objectiu comú: la millora de l’èxit escolar. En aquest punt volem posar de manifest el nostre total acord amb Marina quan també diu que per afrontar el problema del fracàs i l’abandonament escolar, la comunitat autònoma és massa gran i l’escola massa petita. El municipi hauria de ser el principal agent educador i dinamitzador del canvi. Efectivament, a noltros ens sembla que, com hem comentat abans, hi ha variables que intervenen en les possibilitats educatives dels alumnes que superen l’espai escolar i les seves possibilitats d’intervenció. D’altra banda, consideram que la comunitat autònoma és massa gran i diversa per poder intervenir amb coneixement total de les circumstàncies que afecten un o altre context. La variable proximitat que aporta la intervenció educativa en el context municipal, amb la implicació de l’administració local, suposa poder gaudir d’un major coneixement de la situació concreta que afecta un determinat territori i un millor aprofitament dels recursos, ja que les accions es focalitzen sobre els problemes reals. Som conscients que aquesta proposta dur implícit un important conjunt de factors a considerar: competències, finançament, desigualtats territorials,... Sense voler entrar ara en les característiques concretes de la proposta, només volem apuntar que ja existeixen experiències amb resultats prou interessants a la nostra comunitat, que no costaria gaire fer-los extensius a tota la comunitat autònoma, institucionalitzan-los com s’ha fet en altres, com és ara Catalunya amb els seus plans d’entorn. El que des del Col·legi de pedagogia i psicopedagogia de les Illes Balears pretenem amb aquest article, no és altra cosa que posar de manifest la necessitat d’una actitud inconformista davant la nostra situació educativa, rebel·lant-nos davant els resultats dels nostres alumnes al PISA o a qualsevol altra avaluació, exigint-nos a tots la nostra implicació en una acció conjunta per acabar amb aquesta situació de pura injustícia social, perquè és possible canviar les coses i que el 2012 els nostres resultats siguin millors, i el 2015 encara més, i el 2018 també, i... Altres s’ho han proposat i ho han aconseguit, per què noltros no hauríem de poder? Joan Cerdà. Pedagog. Director d’ESTUDI 6 i membre de la junta directiva del Col·legi de pedagogia i psicopedagogia de les Illes Balears
