Toni Cantarellas Fa dues setmanes tractavem es fracàs social des 30è aniversari de sa Llei de Normalització Lingüística i sa política d’immersió en s’estàndar barceloní escenificada a sa cerimònia institucional a Es Baluard. Aquests darrers dies hem sabut que es nou model lingüístic d’IB3 comandat pes seu director Andreu Manresa, sotmès a ses directrius de dit estàndar català amb s’eliminació de s’article salat i altres mesures balearisadores ha fet ets ous enterra perdent més de sa mitat de sa seva audiència en un temps rècord. Sa línia política de s’ens públic no se limità a sa forma, sinó també as continguts, privilegiant i donant publicitat a actes com sa gran gala de s’OCB (amb nul interès social) i essent selectius sobre altres temes culturals divergents amb s’estabishment catalanista.
Sa formula és tan senzilla com mesquina: “no informam sobre això, ergo, això és com si no hagués passat”. Altre manera de manipular sa realitat és sa manera de vendre certes noticies. Si lo des Baluard resultà una autèntica pífia i tot un símptoma de sa feblesa des catalanisme militant, a la setmana un altre fet de gran rellevància venia a confirmar sa crisis d’aquest moviment.
Lo de sa Plaça Major, sa “Diada per la Llengua”, que evidencia sa situació real d’aquest catalanisme que només se sosté gràcies as monopoli d’un funcionariat fidel a una ideologia que ha col·lapsat com en es seu moment va col·lapsar l’URSS i fracassaren en es passat tots ets experiments d’enginyeria social. Ja no troben suport en es poble. Es cas d’IB3 és especialment alarmant per tractar-se des medi públic, però corresponsables de sa manipulació informativa són es digitals amb s’extensió “.Cat” o es parcial Grup Serra, que a pesar d’editar-se en castellà sempre s’ha alineat amb es de s’immersió en català.
Es fracàs de sa “Diada per La Llengua” ve a confirmar es punt d’inflexió en es polze sociolingüístic i sa connivència d’un sector de sa premsa per tal de tapar ses vergonyes: i això que es des “Pacte” havien acusat an en Bauzá de posar sa TV pública en es seu servici!. Es titular de qualsevol diari honest hauria d’haver destacar sa vertadera noticia, que era sa depriment falta de públic. Molt a lluny de fer menció a aquesta circumstancia, IB3 la callava, però sa vergonya que ofèn a sa professió periodística fins arribar al paroxisme la marcà es diari Última Hora, xifrant es número d’assistents en vuit milers, quan varis observadors mos personarem a s’escenari des de primera hora fins as final, prenguent fotografies periòdiques durant tota sa jornada i poguent constatar que en es moment àlgid de sa bauxa es màxim de presents difícilment superaven es tres- cents, contant amb ets organisadors ocebers, es membres de ses dues folklòriques colles de castellers (una de ses més essencials i característiques tradicions culturals d’aquest poble), es pallassos cantants i s’al·lotea que constituí es seu públic. Nivellasso intel·lectual. Se compren que un se pugui errar d’unes desenes, però de tres-cents a vuit mil sa diferència és imponderable, grotesca (sia dit, en justícia, que es medi que més se va acostar a sa xifra aproximada va ser MALLORCADIARIO).
Dit això, es dos fets constatables i realment transcendents són s’evident ofegament des catalanisme i sa ja esmentada estratègia per dissimular es seu estat crític mitjançant sa col·laboració de certs medis de comunicació. Tal vegada es podemita Íñigo Errejón, gran catalanoparlant present a lo de sa Plaça Major, aconsellà as president de s’OCB (monologuista d’aquest entredit acte de 30 anys de Victòria) sobre sa “solució veneçolana”: negar obstinadament que ses coses no rutllen, treure pit i aconseguir donar sa volta a sa truita per vendre a través des medis sa derrota com un triomf.
Es poble no és beneit, ni a Veneçuela ni aquí, i ja està fart. S’humil Fundació Jaume III, que fora cap ajuda en un no res ha crescut de manera proporcionalment inversa a lo que ha minvat una OCB (que encara és receptora de gens menyspreables subvencions), és objecte de s’indiferència per part des medis de menció i de sa censura indirecta o, al manco, d’un greuge de discriminació negativa per part de ses institucions: sa negació taxativa de qualsevol ajuda as revolucionari llibre “Sa Norma Sagrada” (as qual reconeixen un gran interès i rigor, però que no s’ajusta a sa línia política de sa Conselleria de Cultura) n’és un exemple. I encara amb es vent en contra, es moviment balearista va guanyant en es carrer. Es punt d’inflexió és un fet palpable que els irrita i minva sa moral, i en es futur mos esperen moltes més novetats que feran encara més evident aquest canvi de tendència. S’establishment, s’Anchluss (“la causa”), té es seu dies contats.
