Tot canvia

La nit abans d’aquelles eleccions europees vaig anar a prendre un copí amb un amic. Va ser el primer que vaig conèixer que em va dir que votaria Podemos; jo de la nova formació no n’havia sentit a parlar poc ni gens. Incrèdul, vaig pensar que d’aquell partit el sendemà dels comicis no se’n sentirien galls ni gallines, com de Clau per Mallorca, Recortes Cero, el Partido X o el Pirata. Però no. Tragueren un resultat espectacular, el repetiren a les autonòmiques i a les primeres estatals i s’estancaren a les segones per un pacte amb l’altra esquerra, la Unida, que a Errejón mai li acabà de fer el pes. El partit començava a entonar el seu cant de cigne i el declivi encara no s’ha detengut.

Ai las l’esquerra. D’ençà del principi s’ha presentat dual i això ha estat la seva mort. A Marx li va sortir l’«spin off» de Bakunin, Stalin va esborrar literalment de la foto Trostki i no prou content ordenà que li clavessin un piolet per l’esquena, al PCE de Carrillo el bandejà el PSOE de González, i aquest es va presentar amb l’ala esquerrana d’Alfonso Guerra. Podemos ara ho fa amb el tàndem Iglesias-Errejón, el primer ja ha penjat a Internet el document «Plan 2020. Ganar al PP y governar España» de cara a Vistalegre II. Això acabarà com la processó de la moixeta, liquidant la formació dels cercles segons el meu parer amb petites ajudes inestimables com el xou Xelo-Jarabo i la «purga preventiva» de Podemos Balears, que és un llenguatge que a mi em recorda massa altres latituds no gens recomanables.

No em sap gaire greu la idea en si perquè no puc estar més desacord en la ideologia populista de l’extrema esquerra, però crec que és una gent que sobretot va aconseguir aglutinar moltes de persones desencantades de la política i que hi tornava amb una sana intenció de regenerar-la, que són els que ara pagaria la pena que romanguessin. És clar que aquesta idea de depurar la política tampoc no havia estat una patent exclusiva seva. Un altre partit ja mort i enterrat, UPyD, també es presentà amb aquesta idea de la regeneració, i C’s ha maldat per tractar d’agafar-ne el guant —això és el millor que ten(i)en aquests dos darrers! I un determinat PSOE, la progressia espanyola de tota la vida, que és clar li toca per principis avançar-se a la dreta conservadora, també tractà de fressar aquest camí que marcaven alguns (Sánchez, Madina, Iceta, Armengol...) fins que la «casta» de tota la vida (de González a Susana Díaz) els ha segat l’herba davall dels peus.

També a can PP les coses comencen a canviar en molt més lenta mesura. Cristina Cifuentes ha demanat que no siguin els compromissaris els qui votin el president del PP, sinó que cada militant emeti el seu vot. Al PP les primàries han d’acabar essent una realitat amb el temps, com ho han estat en el seu homònim francès d’Els Republicans. Però alerta que he dit com les de la dreta francesa i no com les del PSOE, en què l’aparell del partit proposa un candidat i se’l vota fins que surt elegit, i sinó que li demanin al Sr. Borrell o interceptau l’auto de Pedro Sánchez i que vos ho conti ell.