Ja sabem que els doblers és el que, per desgràcia, mou el poder, i de retruc el món, però hem arribat a un punt que veim com ja no en queda res dels valors de la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides a París el 10 de desembre de 1948, i que han servit per a sustentar els estats socials i democràtics de dret des de llavors fins a dia d’avui. En aquesta setmana en què se celebra -teòricament- el naixement de Jesucrist, empraré una metàfora relacionada amb la seva mort: A Judes li pesaren més les trenta monedes de plata que no l’estima per a qui era el seu líder espiritual i amic.
Ara ja s’han llevat totes les caretes. Tenim clar que Xina superarà els Estats Units en Producte Interior Brut en pocs anys, sense que cap organisme internacional amb força s’hagi plantat davant la vulneració de drets humans que hi ha a aquest estat asiàtic. És més, quan Rússia invadí Ucraïna el gran temor era que la potència presidida per Xi Jinping, es posicionés al costat de Putin. Per tant, l’escenari que tenim ara és que l’economia mundial està dominada per un estat on no hi ha la més mínima intenció d’implantar la democràcia, i ben alerta als altres a dir res. Conseqüència: si no hi ha penalització per no ser un estat democràtic -i ja no direm el ser un estat social i democràtic de dret-, pocs dirigents emergents lluitaran per a respectar els drets dels ciutadans als seus respectius territoris.
Un altre exemple massa obvi l’hem tengut amb el Mundial de Futbol celebrat a Qatar. Al principi, i només a Occident, hi hagué un moviment notori de queixa pel fet que el torneig de futbol més important del món tengués lloc en un minúscul estat on les dones no tenen veu ni vot (a més de veure’s obligades a anar tapades fins les celles), on no existeix llibertat religiosa i on els drets laborals, sobretot dels immigrants, són una entelèquia. Doncs bé, ha acabat el Mundial i als líders catarís no els ha llevat la son ni cinc segons les crítiques i boicots rebuts. Sabien que per molt que la seva manera de gestionar no sigui del gust d’Europa i Estats Units, cap d’aquests estats obrirà boca pel simple fet que tenen massa inversió d’aquest emirat a cases i que no es poden permetre el luxe posar-la en perill. Els doblers, per suposat, tornen a guanyar, per a gaudi dels magnats del petroli.
I finalment, també clama el cel que els organismes internacionals es posin tan flamencs amb la invasió russa d’Ucraïna però tenguin una reacció tan tèbia amb Iran. Milers de persones que han protestat per la mort de Mahsa Amini estant sent condemnats a mort. De nou, tot el que es veu són petits gestes de cara a la galeria, però no hem vist cap aiatol·là amb la suor al front.
Quantes generacions li donam al que queda de respecte als drets humans? No crec que arribem a dues.
