En mallorquí es diu, i perdonau l’escatologia, “ens pixen i ens diuen que plou”. Això, que és sempre, en any electoral adquireix el seu grau màxim. I aquest any ens plourà de per tot. Eleccions locals, autonòmiques i després estatals significa que no hi haurà treva en la carrera per a obtenir el nostre vot. El ciutadà, pacientment, aguantarà estoic el típic bombardeig de missatges que, amb les xarxes socials, és encara més invasiu.
És esgotador perquè sabem que la realitat sempre es pot disfressar al gust, i que la majoria de les promeses que es fan queden llavors en el no res. Davant el més que probable escenari dels pactes electorals, els partits que es coalliguen han de cedir gran part de les seves pretensions i ignorar els compromisos amb l’electorat. I sabem que ningú no n’és verge d’incompliments electorals. Rajoy (PP) va rubricar davant notari que no pujaria l’IVA, i llavors el vàrem veure al 21%. Sánchez (PSOE) va dir que no dormiria tranquil si hagués de pactar amb Podemos i negà més vegades que Sant Pere que no pactaria amb Bildu, no importa explicar el que ha passat.
De tot això en som conscients, i ens enrecordam. Però... a l’hora de la veritat, s’anirà a votar i s’agafarà la papereta menys dolenta. Per què això és així, tret dels adeptes a partits polítics, la majoria de ciutadans voten habitualment per descart, elegint l’opció que consideren manco dolenta fent un “a veure si hi ha sort i no empitjoram”.
I si fa peresa haver de suportar tot el procés preelectoral i electoral, no en parlem el postelectoral, quan, després de les negociacions (període perfecte per a sortir de viatge), hem d’aguantar com el batle o president de torn surt a proclamar que governarà per a tots. S’ho podrien estalviar, ho dic seriosament.
Les eleccions no són la festa de la democràcia, són la festa de la hipocresia.
