Ahir es varen celebrar els 30 anys del Grup Blanquerna, un motiu obligat per parlar de dos dels impulsors, Climent Garau i Josep Maria Magrinyà.
Josep Maria Magrinyà era el motor, les mans, la força de la voluntat, el treballador discret. Ell no dirigia la revista El Mirall, però gràcies a ell El Mirall sortia puntualment. Ell no presidia el Grup Blanquerna, però gràcies a ell podíem celebrar anualment el Seminari de For. En Pep Maria era tot entrega, bondat i feina callada. Aquesta actitud sempre em va causar admiració i respecte. En aquesta vida on tots volem ser Generals (i perdonau el símil militar), que hi hagi persones que pensin que també necessitam soldats i estiguin disposats a ser-ho és, com a mínim, digne de reconeixement.
A més, personalment, li dec a Josep Maria Magrinyà haver-me donat l’oportunitat d’escriure el meu primer article. Ell em va animar a escriure, fa quasi 25 anys, a la revista El Mirall un text sobre les freqüències de televisió a les Illes Balears –ja em direu, un tema que avui encara és de gran actualitat.
Som incapaç, com supòs que vos passa a molts dels lectors que coneixen en el personatge, de parlar d’en Pep Maria Magrinyà sense parlar d’una persona clau en la seva vida i, també, en la nostra aventura Blanquerna. Si pensam amb en Josep Maria Magrinyà, no podem deixar de pensar amb na Paquita Bosch. Eren dos elements indestriables, una estructura bicèfala. Encara quan veig na Paquita, mir més enllà cercant en Pep. Encara no ens hem acostumat a veure’ls plegats. I això ens pot produir una admiració també personal. L’amor que es professaven era tant que encara record com em sobtava el fet que quan un mirava a l’altre ho feia amb ulls d’agraïment, de devoció i d’enamorament. Saberen estimar-se i saberen estimar.
No oblideu l’estima i l’amor. Hi tornaré.
Climent Garau era una de les persones amb més poder d’atracció que he conegut, però com era realment en Climent? Era un pessimista rotund o un optimista ben informat? Creia amb els joves o n’estava decebut? Creia en l’obra que havia fet o es lamentava de seu fracàs? Creia en el país o pensava que no teníem solució? Era un científic o era un teòleg? Creia en els valors del PSM o en els de Convergència?
Vull dir totes aquestes preguntes que Climent Garau era un personatge contradictori? En absolut. En realitat vull expressar que en Climent era una persona total. Una persona amb una capacitat empàtica extraordinària. Un home mogut per la força de la responsabilitat, d’allò que pensava que li tocava fer encara que no sempre li agradàs. En Climent deia que els seminaris blanquernes eren un desastre, que els joves només hi anàvem a fer gresca, però no va deixar d’organitzar seminaris! En Climent pensava que la nostra llengua i cultura estaven tocades de mort, però no va escatimar en esforços per evitar la nostra liquidació com al poble que som.
I què movia realment en Climent? El mateix que movia a na Paquita i en Pep, l’amor. L’estima al país i l’estima a les persones. En Climent, en Pep i na Paquita no organitzaven un seminari per uns joves, ells estimaven en Toni Llompart, en Tomeu Martí, na Caterina Canyelles, na Margalida Capellà, na Sara i en Xavier, na Neus Picó, en Miquel Àngel Mas, na Catalina Julià, na Montse Rius, en Pep Melià, i molts i molts d’altres.
L’amor de base cristiana i compromesa va ser el vertader motor dels seus projectes. Un amor que es donava sense esperar res a canvi, a pesar de les adversitats, dels problemes, de no ser correspost.
És per això, que aconseguiren fer una família i és per això que els recordarem sempre. Crec que molts de noltros ens sentim una mica família, una mica néts d’en Climent, de na Paquita o en Pep. Ells ens mostraren el país, ells ens acompanyaren en la recerca d’uns valors i, sobretot, ell uniren moltes persones que teníem una mateixa sensibilitat vers el país.
Darrera reflexió. Quan hom té un bon amic o amiga, quan hom sent admiració per algú només desitja estar a l’altura de les circumstàncies, no decebre’l, correspondre’l en l’amistat. La pregunta que m’he fet durant aquests dies és si vàrem estar a l’altura de les circumstàncies, si vàrem saber correspondre en Climent i en Pep. Si avui amb les nostres actituds i el nostre compromís els hauríem decebuts.
No tenc resposta, no tenim resposta, però si tenim un model, si tenim el record d’unes persones admirables la vida de les quals ens poden servir com a model d’implicació, compromís, força i perseverància.
Paquita, moltes gràcies per estimar la terra i per estimar-nos a noltros.
Climent i Pep, allà on sigueu, moltes gràcies per haver llaurat amb tanta intensitat i obstinació una terra que massa sovint sembla erma.
