Esper que es lector sàpiga agrair es darrers articles sobre miscel·lània balear. Tot i que no sia una llei escrita se conté que aquests solen estar relacionats amb s’actualitat. Passa però, que ara mateix, es temes de més rabiosa actualitat són motiu de moltes de columnes, de vegades tant reiteratives que arriben a embafar. Tenc per mi que es pròxim article parlarà sobre s’històrica Casa Reial de Mallorques, però avui, haguent fet esment as temes d’actualitat, amb es seu permís diré quatre paraules de lo que ara se cou.
ES DESGOVERN D’UNA COMPLICADA INVESTIDURA
S’impàs d’aquesta aparentment irresoluble conflicte per crear Govern resulta empalagosa, depèn d’estratègies i decisions que tots contemplam com escenaris possibles amb es quals només cab s’especulació. Duim mesos i mesos de conjetures en torn a una virtual bolla de vidre, i no seré jo qui afegesca aigua en es banyat per no aportar res que ja no s’hagi dit. Lo únic amb lo qual me veig amb dret a fer és exposar i compartir es meu desideratum a partir de lo que hi ha. Tothom té dret a considerar en Rajoy (tal vegada s’actor principal a aquesta comèdia) com li vengui en gana, però en torn a ell hi ha tres pressupostos: 1er.- Fora cap discussió ha estat, d’a lluny, es candidat més votat. 2on.- S’assenyat criteri a països amb una democràcia ben consolidada quan se dona una situació com sa present, sol ser que per evitar complicacions es demés permetin governar sa llista més votada. I 3er.- Independentment de lo anterior, per jo val allò de que entre es mals, tria es menor d’ells. Jo no pos damunt cap pòdium ni com exemple de virtuts an en Rajoy, però entre ses opcions de presidenciables me sembla es menor des mals. En Rivera, moderat, podria valer, però sa matemàtica parlamentaria no ho permet. Tal vegada podria donar una passa endavant per pactar, accedir a sa vicepresidència o un ministeri, i obligar amb sa suma des seus escons a aquest “Doctor NO” que és en Sánchez a una abstenció tècnica en segona volta que fes possible desbloquejar aquesta insostenible situació. Molta de gent dins es PSOE és d’aquest parer.
ES TERRORISME DE SA “JIHAD” I SES SEVES IMPLICACIONS
Tema encara més greu, per sa seva dimensió humana (que té prioritat sobre qualsevol altre tema), és sa des terrorisme jihadista, es conflictes islàmics i sobretot, encara per damunt dets atemptats a Europa, ses desfermades matances que tenen lloc a Orient Pròxim, motiu a la vegada d’aquesta crisis migratòria i es desastre més gran i abjecte des de sa II Guerra Mundial. Ses constants violacions des drets humans i conseqüències varies d’aquesta involució de sa raó no les puc passar per alt, i en es Face de sa revista de sa qual som editor anam publicant i comentant ses novetats en torn es conflicte. De moment se van acumulant allà, engreixant una compilació des fets que, segurament, a un futur article tractaré aquí.
SES ELECCIONS ATS ESTATS UNITS
Està també es tema de ses eleccions ats Estats Units, a on m’ha sorprès que un homo tan intel·ligent com en Clint Eastwood manifestàs es seu suport a aquest inquietant Donald Trump (escarrufa que un tipo tan ultraconservador i visceral pugui arribar a tenir es control de s’arsenal nuclear més gros del món: confiaria més com a president en es “pato” Donald que amb aquest Donald hipertensionat i d’uns cabells rosos més falsos que un “duro sevillano”). Se coneix que al bon Clint, a ses velleses, li torna a sortir sa vena de “Harry es brut”. No existeix es candidat perfecte, però jo esper que després de s’avanç que ha representat tenir per primera vegada un president afro-americà, sa successió recaigui per primera vegada en una dona, una Hilary Clinton molt més assossegada i pausada que es seu rival, i que al manco en es seus discursos ha aconseguit tocar sa fibra patriòtica sense apel·lar a raons populistes.
SES OLIMPIADES (LÍO EN RÍO)
Es darrer front informatiu de sa més rabiosa actualitat (si deixam de banda es fenomen Pokemon, que ben mereixeria una reflexió) és més desenfadat i mos remet a Rio. Aquí no hi ha massa substancia que no sia pes més aficionats seguidors des deport. As contrari que es Mundials de Fútbol, ses Olimpiades a jo mai m’han dit massa cosa: trob que són massa eclèctiques. Només un obsés pot estar interessat en tantes i tan diverses disciplines. Aquí coincidesc amb es comitès olímpics nacionals, lo que de veres té qualque interès són es número de medalles que se’n du cada país. A s’època de sa Guerra Freda (lo mateix que sa “carrera espacial” o ses disputes en escacs, amb sa èpica pallissa que Bobby Fischer li va donar as soviètic Boris Spaski) ses Olimpíades representaven un autèntic polze polític entre ets Estats Units i s’Unió Soviètica. De coses aparentment innocents, com són aquests jocs, de vegades se poden inferir conclusions amb més substancia. Per exemple, sempre he considerat que encara es gran esforç de gent com en Gorvachov, Rússia (comandada amb mà de ferro per un ex-agent de sa KGB) mai va acabar de consumar aquella il·lusionant Perestroika. En molts d’aspectes ses directrius d’aquell Kremlin segueixen vigents. I sa gran novetat d’aquests Jocs és que (llevat de qualque excepció) Rússia ha estat apartada de sa competició pes molt greu fet de promocionar es dopatge entre es seus atletes. Per suposat, en Putin ho nega. També va negar sa seva implicació a s’assassinat de s’informador Alexander Litvinenko, enverinat a Londres amb Poloni 210 després d’una reunió amb uns “camarades” recent arribats de Moscú... Mos quedarà s’orgull veure en Nadal com abanderat de sa delegació espanyola i s’or que fa no res va aconseguir dobles (juntament amb en Marc López). Segons escric s’article es manacorí disputa una altra medalla contra Del Potro, però no puc esperar as final.
Lo dit, disfrutin, i reflexionin, sobre es variats espectacles que’ls dispensa el món com a remei contra es rigor de sa canícula.
