La paraula, la llibertat d’expressió, l’escriptura, aquest meravellós dret del qual gaudim aquí i ara, que ha estat el resultat de lluites, de mal de caps , d’enfrontaments del poble amb els poderosos i governants durant molts d’anys, o segles. Ara, aquest dret de poder emprar les paraules que vulgui són la meva arma personal, diminuta, i tal volta, poc útil en contra dels que raonen amb mentalitat medieval, gent que no respecten les paraules, el diàleg, ja que sols entenen la violència i la brutalitat.
Crec que no cal dir, que els atemptats de Catalunya, han deixat a molts de illencs amb una profunda sensació de tristesa, amb llàgrimes als ulls mirant les imatges de les Rambles, imatges més o manco explícites segons la sensibilitat del mitja de comunicació o de l’espectador. Imatges properes, d’un lloc que coneixem bé, d’un lloc que es pareix al nostre món quotidiani, passejar per una plaça, una rambla, un Born, entra dins la nostra rutina mediterrània, és un espai segur, còmode, tranquil, quasi podem dir, casolà. Aquesta proximitat amb la tragèdia, provoca que els sentiments que desperta siguin més espontanis, més genuïns i més sincers. No entenc com certs personatges, que ara no vull qualificar, poden criticar que sentim més dolor quan la pèrdua es propera, és familiar. Està clar que totes les vides humanes valen el mateix, aquí i a mils de kilòmetres, però també està clar que ploram per la pèrdua del pare, de l’amic , del veïnat. Està clar que ens sentim compungits quan es destrossa allò que estimam, allò que creim com a nostre, allò que entenem, que parlam el mateix idioma, que tenim a tocar de la nostra ma.
La ràbia, no volia parlar o posar aquest adjectiu, no vull emprar la meva llibertat d’expressió amb aquesta paraula. No m’agrada la ràbia, no m’agrada la reacció que pot provocar, no m’agrada aquest sentiment, que tots en un moment o altre tenim i experimentam. Puc entendre la profunda ràbia d’un pare que ha perdut el seu fill, puc entendre la negra ràbia d’un marrit davant el cos de la seva dona, però no vull entendre, ni respectar, ni conviure, amb la ràbia que certes persones, certs col·lectius i fins i tot mitjans de comunicació transpiren aquets dies en front d’altres. Me fa fàstic veure les xarxes socials plenes de odi i ràbia, unes contra una religió determinada, unes contra idees, contra idees de caire polític, en contra d’un poble, en contar de col·lectius, fàstic pensar que tot es val, que estàs amb jo o conta jo, fàstic de que aquesta mentalitat irracional, que tenen els assassins, també és doni dins el nostre país.
Esperança, aquesta si que m’agrada, aquesta paraula si que vull emprar, ara i sempre. Esperança és el que em deixa les imatges d’unes Rambles plenes a vessar, esperança és sentir el crit de milers i milers de persones “ No tinc por”, quin crit de victòria més fantàstic, quina resposta més contundent davant els malparits que ens volen acovardir, que volen que responguem amb ràbia, com ells, que ens fiquem dins la caverna , que la foscor superi a la llum. La gent, la nostra gent, la ciutadania de Barcelona, demostrant al món que la por no és la solució, que hem triat un camí de llibertat i lliure expressió, que no ens feran abandonar, ni ells, els assassins covards, ni els que estan més enllà enviant estúpids suïcides. Tornen les llàgrimes als ulls, torna el sentiment de pertinença a un gran poble, a una gran societat que vol poder passejar per les Rambles, per les places, pels carres. Torna l’esperança, però amb el cor romput.
