A les portes d’una primavera que no arriba, a les portes d’una temporada turística que pot ser històrica per a les illes Balears, els diferents partits polítics que han desenvolupat tasques de govern, han de fer examen de consciència, han de posar negre sobre blanc i exposar el que han fet aquets anys abans de posar-se davant els electors i examinar-se.
Està ben clar que aquest relat, que aquesta seqüència de fets o, tal volta, anècdotes , serà substancialment diferent si les encaren des de l’oposició o des del poder i del govern. Ara per ara, els que més han de fer valer els seus mèrits són els que han dirigit el rumb d’aquesta nau, per indicar si ens deixen a la deriva, encallats o cap un bon port.
Un cas apart, com sempre, com molts de cops, seran els companys i companyes de Podemos, ells no són d’aquest món terrenal i estan en un altre pla espai temporal i espiritual. El seu relat, serà des de l’oposició o des del Govern?, qui ho sap, avui encara està per descobrir. Des de la lluitadora Camargo, que pareixia que gaudia més en amargar el dia als socialistes i amiguets, que una manifestació dominical en contra del món mundial, ara hem passat al sempre conten Jarabo, que ha construït ponts, o millor autopistes, amb els compis d’esquerres, per tenir un final feliç de la pel·lícula i no haver de fer gaire feina.
Pel que fa als partits que han dirigit el “follon”, que han disposat del poder, dels diners, dels càrrecs, de ser el centre mediàtic, de col·locar els seus i de fer les seves polítiques , crec que ho han afrontat de forma molt diferent aquest final de legislatura.
Francina Armengol s’ha consolidat com a líder del PSOE, ningú discuteix la seva preeminència, ningú li farà ombra , tot i treure uns resultats més que magres en la seves darreres eleccions, però el poder i les seves prebendes és el que tenen, s’està bé baix la seva ombra i es pot tenir als teus contents, ara per ara el seu màxim mal de cap és controlar els socis que li han sortit un poc magres i intentar que les equacions pròximes li tornin permetre entrar a governar, cosa difícil, molt difícil, però no impossible. La seva política no ha estat de grans titulars, però tampoc l’orquestra que dirigeix ha desafinat tant, o almanco, han desafinat molt menys que la banda pesemera. A part han sortit, o s’han visualitzat, nous dirigents socialistes que han anat destacant, com per exemple la Consellera d’Economia, la poblera, Catalina Cladera, el de treball o fins i tot des del consell la senyora Garrido que s’ha empassat el mal tràngol de la zonificació, que li han encolomat els socis de govern amb la llei Frankenstein.
Pel que fa als de MES, un altre cop han demostrat que estan molt millor a l’oposició que el govern, que estan millor a la contra que a favor, que estan més còmodes enfonsant un enemic que creant un dirigent. Primer varen immolar el seu gran revulsiu polític, el seu gran capità que els havia dut a un èxit sense precedents, està clar que en Barceló havia tingut el millor aliat, en Bauzá, que havia fet tot el possible per que MES tingués un èxit assegurat. L’eliminació del cap, o autoeliminació, això encara no em queda clar, la política erràtica de les seves conselleries, més obsessionades en ser més d’esquerres que els podemitas, més ecologistes i més sobiranistes que tots els altres junts, han provocat que sols unes figures de perfil baix puguin cobrir ara per ara el cap d’aquesta coalició. Ja veurem com se’n surten na Fina Santiago o n’Ensenyat quan vulguin posar ordre dins les complexes línies que formen el seu partit.
A un any i poc de les pròxims eleccions cal que els governants es retratin, i ara per ara, aquesta foto està molt descompensada.
