Està ben clar que no ens podem extreure de parlar i discutir del TEMA, en majúscules, del tema de Catalunya, i també tenc ben clar que com a persona que m’agrada la política, tal volta ara , vivim uns moments històrics, que passi el que passi, res, res, mai no tornarà a ser igual.
Un poc cansat estic de la crispació, de les males paraules i sobretot de les imatges de violència i incivisme, que mai, mai tendran justificació, qui pega perd la raó.
A cops, el moment actual em recorden, les pel·lícules que va fer el mestre Clint Eastwood, sobre un mateix fet, sobre una de les batalles més cruentes de la Segona Guerra Mundial al Pacífic, on varen morir més de 20000 japonesos i 7000 americans. Banderes dels nostres pares i Cartes des d’Iwo Jima, dues grans pel·lícules, dues obres mestres, dues cares de la mateixa moneda, però el sofriment de l’esser humà davant la guerra, davant l’absurd de matar a un altre persona per defensar idees que podrien ser discutides o pactades, és el mateix, el sofriment i els sentiments eren els mateixos en els dos bàndols. Se, que no vivim moments tan dramàtics com una batalla, però la moneda sempre té dues cares, i les persones, duguin una bandera o una senyera, tenen sentiments i sofriments semblants.
Però també cal parlar dels temes de les illes, cal que tenguem present que des de les illes, des de les nostres institucions, poc podem fer en el procés català i molt podem fer en la resolució dels nostres problemes, que són molts i diversos. A cops els arbres no ens deixen veure el bosc, i a cops pareix que certs governants s’estimarien més que no el trobéssim al bosc, al arbre que ens ha d’aixoplugar i donar conhort, a unes illes on el sol pega fort.
Jaume Font ho deixava ben clar en la darrera sessió parlamentaria on demanava que els problemes d’altres comunitats no tapessin els de les illes, enumerant els compromisos que des d’aquí hem de resoldre amb el Govern Central, el conveni de carreteres, que mai arriben els doblers que pareix que en un moment donat ens retornen, no donen per què primer se’ls han endut, el 75% del descompta de resident de les Illes Balears, i sobretot cal incidir en el nou sistema de finançament i el nou REB.
Del nou sistema de finançament crec que ni ho veurem ni ensumarem per ara, al manco fins que s’hagin resolt altres dubtes en l’horitzó polític i territorial de l’Estat. Un finançament que és terriblement injust amb les illes, que ho ha estat des del començament de la nostra tendre autonomia i que no hem estat capaços de corregir ni esmenar. Pel que fa al REB, per compensar els costos d’insularitat, pareixia que ja el teníem, que ja era un tema de justícia i que ningú discutia. Tal volta ningú el posa en entredit que sigui necessari, però fins ara els que ens ha arribat no ha solucionat res de res, i el teixit productiu illenc, i tots els ciutadans i ciutadans de les illes seguim estant discriminats envers d’uns costos de vida i explotació superiors a la resta de l’estat. Esperem que tant el PP com el PSOE fessin els deures i a finals d’any tenguem un REB que solucioni aquest mal endèmic que patim.
