Ho contaré tot fil per randa tal com va passar. Na Rosa Illa, a qui coneixia d’un programa cultural d’Ona Mediterrània on havíem anat amb Nadal Suau, em convidava en bon diumenge migdia a un menú degustació que es feia a l’agroturisme de Can torna, a la carretera d’Esporles, valorat en devers 60 €. Es tractava de dinar-hi i després fer un article valoratiu, el que teniu ara al davant, sobre el menjar que ens emplataren.
L’hauria pogut escriure a corre-cuita diumenge passat tornant del dinar i servir-vos-el en safata el sendemà, però dels anys de crítica literària vaig aprendre que sempre convé deixar pair un poc el gavatx perquè això resplendeix positivament després en els comentaris en qüestió.
El paratge era idíl·lic i la temperatura, a l’ombra, es podia sofrir. Vaig arribar dels primers i, com passa sempre en aquests casos, es torbaren estona llarga fins que començaren a oferir-nos els entremesos freds com a entrants. El lapse el vaig cobrir amb tres quarts de vermut, perquè n’és una altra que amb alcohol i fora fer paret el cap es desbarata i les papil·les no processen com toca.
I llavors, amb tothom entaulat, arribaren els entrants vegetals, amb tocs del Líban: pebres torrats amb tahina, iogurt i nous; amanida de tomàtiga amb aufabeguera i pinyons; ubercocs amb ametles i mel; humus amb remolatxa, tzatziki amb colombro, alls i brots, i ubergínies amb tomàtiga, magrana i menta. No som gaire de pebres torrats perquè em pugen i els ubercocs amb les ametles i la mel tenien una textura estranya, però el pa, que era excel·lent, s’avenia d’allò més amb l’humus i el tzatziki, i les ubergínies també feien una pasta que es feia de bon escampar damunt el pa. Ho amanírem amb un Blanc Fumat d’Alcúdia, que és un vi molt fresc, que entra molt bé i que com a fumat té un gust particular. Davant mi, va seure n’Anna, una catalana especialista en cervesa artesana —tot i que se’m definí com una friqui de les cerveses artesanes— i quan li vaig dir que era un enamorat de la Voll Damm em va fer tastar la Royal Oak i m’assegurà que quan passàs a l’artesana no tornaria pus mai a consumir cervesa comercial. Amb n’Anna, parlàrem de les artesanes que es fabriquen a les Illes: la Tramuntana, la Forastera, la Sollerica...
Jo, que per la meva complexió no he de menjar gaire, tenc la sort immensa de poder destriar la necessitat imperiosa d’alimentar-me al primer plat del plaer de gaudir de la darreria. Que ho diguin a la pobra Cristina Ortega, fotògrafa gastronòmica, que seia devora mi i que li vaig espatllar la foto de la remolatxa perquè ja hi havia arriat cullerada abans que procedís a captar-ne la imatge. Els plats principals eren tres: costelletes de pollastre amb espígol i mel; bratwurst Guerilla amb gingebre, herba llimonera, coriandre, xili i all, i costellam de xot.
El pollastre estava en aquell punt màgic que voreja del gust superb de la carn torrada al mal gust de la cremada i estava tremendament situat en el primer. La carn de porc del bratwurst era tan fina que pareixia pollastre en lloc de porc —no vaig pensar a demanar de què estava fet realment— i les tres coses venien acompanyades de verdures diverses fetes al grill com ara carabassí, ubergínies i pebres. De dolç, culminàrem el tiberi amb una pannacotta amb aufabeguera amb sorbet de llimona.
Gran cafeter, tenia molta curiositat per saber com seria el cafè. Com cada diumenge me n’havia anat de bon matí al Vistalegre, on fan el millor cafè de Palma amb permís de Can Vinagre —o sigui, curt, amb una capa color d’avellana torrada i amb el sucre que aguanta fent una illa. Són els dos bars que visit diàriament a posta per prendre’l. Però a Can torna no ens feren cafè i els cafeters ens desentenguérem aviat de la sobretaula i partírem cap a casa. Així mateix, ja eren entre tot devers les 18 de l’horabaixa i ja se sap que una altra regla és que no convé ingerir cafè passat l’equador del migdia.
