De poc ens equivocam si deim que l’accés a l’habitatge és la principal preocupació dels ciutadans de les Illes Balears en aquests moments donada la dificultat per a trobar un habitatge accessible sobretot pels joves que acaben d’incorporar-se al mercat laboral.
Conscients d’aquesta realitat, els partits polítics realitzen propostes al respecte sent la de restringir les possibilitats de compra a persones estrangeres i/o no residents i la d’augmentar l’oferta d’habitatge públic les que bàsicament estan dins l’agenda política. No obstant, poc se’n sent a parlar de treballar en l’origen de la problemàtica donant com a vàlid l’interessat discurs d’alguns de què el focus del problema és l’existència del lloguer turístic, ignorant amb tota intencionalitat la diferència entre l’oferta legal de la il·legal. Doncs si feim un anàlisi més ample, i aplicam la teoria bàsica del mercat oferta-demanda, veim que sí que el turisme pot provocar part del problema, però no en aquest sentit.
Si el preu de l’habitatge és elevat hem d’inferir que el motiu és que hi ha molta demanda, o al manco més demanda que oferta. Així de simple. I la demanda la provoca, com no, l’augment demogràfic. Si les Illes Balears, Mallorca més concretament, segueix creixent en població al ritme que ho feim és evident que el parc d’habitatge no serà suficient si volem mantenir algun metre quadrat verd. Quan els representants públics compareixen a l’escenari públic celebrant la creació de llocs de feina haurien de fer la següent reflexió: és bo seguir pujant en llocs de feina setmanalment? Perquè la creació constant de llocs de feina també és un efecte crida a la immigració per a cobrir els llocs que s’oferten, donat que hi ha un moment en què les borses de l’atur no donen resposta a les demandes de les empreses. Potser, tot i que sembli un poc dur dir-ho, hi ha d’haver un replantejament polític en referència a la manera en què ha de créixer l’economia, i aplicar mesures per a què la demanda de llocs de feina pugui ser coberta per a persones que ja resideixen a les Illes Balears.
I també hi ha una altra qüestió sobre la qual no he escoltat reflexionar seriosament als representants públics i és sobre els requisits que molts propietaris exigeixen als interessats per accedir als habitatges que tenen en oferta de lloguer. Tots hem escoltat que hi ha molts propietaris que sol·liciten que es tengui contracte indefinit (però no fixe-discontinu), una declaració de la renta generosa i mínim tres mesos de fiança per avançat. I és habitual escoltar dures crítiques contra ells per aquest fet, però qualsevol que hagi tengut una mala experiència llogant aquell piset que li ha tocat per herència ho entén. Els propietaris dels habitatges cerquen una paraula per damunt dels doblers que és la seguretat, i per això demanen molts de requisits per assegurar-se al màxim que els inquilins deixin de pagar i evitar tot el calvari judicial necessari per tal d’aconseguir el seu desnonament que rares vegades sol comportar recuperar quotes impagades i les costes judicials.
Resumint, necessitam centrar el debat per a resoldre’l seriosament, i dubt que la resposta més adequada sigui que l’oferta pública comenci a fer competència a la privada, com és el plantejament que es fa a dia d’avui. No hem de fer casus belli si un milionari forà compra Sa Granja d’Esporles o Ca n’Olesa, és millor això a què caiguin al terra per falta de manteniment. El problema el tenim a altra banda, però només es parlen de possibles solucions, i no de treballar en la causa.
