Dijous passat presentàrem a la llibreria Drac Màgic de Palma el llibre Dels llargs camins del dramaturg cerverí Jaume Miró. Jo hi participava com a director de la col·lecció Teatre en nom del segell editorial que la imprimeix: Lleonard Muntaner, Editor. A l’autor i a mi, ens acompanyava el polític i professor artanenc Jaume Morey, autor d’un estudi de dos volums sobre la Guerra Civil al seu poble estampat per Documenta Balear amb el títol d’Artà, llarg camí cap al desastre, i Joan Manel Vadell, un dels actors que ha representat l’obra amb succés clamorós al Teatre d’Artà i nombrosos pobles de Mallorca.
A la meva intervenció, jo em vaig ocupar de la controvertida qüestió de la memòria històrica —el nom es discuteix a bastament perquè tota la memòria de per si ja és història—, la llei de fosses, la repercussió del programa de l’extinta Televisió de Mallorca Memòria i oblit d’una guerra, col·leccions com l’esmentada de Documenta que, com el seu mateix nom indica, va donant coneixença de La Guerra Civil a Mallorca, Poble a Poble, i els muntatges teatrals que s’han realitzat sobre aquest tema com ara La història robada de Joan Gomila, basada en l’assaig d’Antoni Tugores sobre el batle Garanya de Manacor, el Diari d’una miliciana del mateix Jaume Miró sobre una voluntària de l’expedició republicana de Bayo al Llevant mallorquí en temps del conflicte bèl·lic del 1936 i que assolí un èxit fulgurant i inusitat a La Seca Espai Brossa de Barcelona, etc.
Les fosses de Porreres, la proclamació despús-ahir del batle republicà Joan Mas i Verd «Collet» com a Fill Il·lustre de Montuïri, l’escultura recentment instal·lada al cementeri de Son Coletes de Manacor, el muntatge de Gomila de La Fornal, la història del batle Boira a Artà, el Diari d’una miliciana, que s’esdevé a la costa llevantina... L’interès per la memòria històrica a Mallorca —sense desmerèixer el documentari i la important i constant reivindicació feta a Palma sobre la figura del batle Darder— dibuixa un cercle molt més reduït que el de la totalitat de l’illa que pivota entorn del nord-est de Mallorca. No pot ser casual que fos aquella la zona on es produí el desembarcament republicà del capità Bayo.
Fins aquí el que vaig remarcar jo. Però vaig passar molt de gust de sentir el que explicaren tant Miró com Morey com Vadell en llurs respectius torns. Morey, el següent que va intervenir, fa a Dels llargs camins un rol paral·lel d’assessor del batle Garanya al que representava Tugores al muntatge de La Fornal. A vuit anys, hom li havia assenyalat amb el dit la cova on un home havia romàs amagat cinc anys fugint dels nacionals. De gran, va descobrir, mentre preparava la documentació per confegir els dos copiosos volums del seu treball —resum de tot el material que aplegà—, qui era aquella persona, amb qui estava, per què hi era, de qui s’amagava i que la cova que li varen mostrar no era exactament aquella on es refugià el republicà.
Joan Manel Vadell va ser el que més em va fer pensar amb la seva contribució. L’actor associà el desastre de Síria amb els perennes conflictes africans i la guerra de l’ex-Iugoslàvia, i el moment que a casa nostra també patírem una contesa. I que afusellaren uns homes que, d’acord amb una determinada ideologia, caigueren sols per haver tractat de dirigir un poble. Ell opinava que ja estava bé de la por que havíem passat els nostres pares i padrins, que s’havia de passar pàgina però que havíem de menester lleis com la de fosses o la de la memòria històrica que només demanen que els familiars puguin enterrar les víctimes d’aquella barbàrie amb la dignitat que mereixen. No crec que es pugui demanar menys ni que pugui estar més d’acord amb el que defensava Vadell.
La intervenció de Jaume Miró, per la seva banda, explicà que el batle d’Artà de fa un parell d’anys, Jaume Alzamora, s’hi havia posat en contacte per tal que fes conèixer al poble i a l’illa la història del darrer batle republicà artanenc, Gabriel Garau «Boira». Miró entrà en contacte amb Morey perquè l’assessoràs en la part històrica. No era, com explicava més amunt, la primera incursió de Miró en l’escenari de la Guerra, i aquell teatre-document que s’escenificà allà posava els cabells drets en haver-hi a platea germans, fills, néts, familiars i veïnats dels protagonistes que pujaren damunt les taules. L’amic Jaume, que és un hípster que s’amara com una esponja de tot el que veu i sent pel món, ens explicava al final que a Mèxic en aquesta mena de teatre-document quan els actors han de sortir a saludar deixen l’escenari buit. No volen rebre les mamballetes dels assistents deixant eixorca l’escena tot simbolitzant que els aplaudiments són per als que malauradament no hi són presents. És brutal, com el text Dels llargs camins que es presentà a Palma i el muntatge que encara es representa pels pobles de Mallorca. Esper que no vos el perdeu.
