Avui estava decidit a no parlar del 1-O, la gran majoria d’ articulistes ja ho han fet i jo volia passar pàgina d’aquest tema, però vist els darrers esdeveniments no m´he pogut resistir.
El diumenge dia 1-O per mi va ser un dia de descobriments, uns més bons que’ls altres, fins hi tot me vaig descobrir a jo mateix, qui ho havia de dir, a la meva edat, semblava que ho havia vist quasi tot, però no!!!
Estava molt clar que el referèndum obriria passions que els més vells pensàvem que ja estaven quasi a l’oblit i una nova situació, desconeguda pels més joves. Hi ha dues maneres de veure el conflicte que mai hagués hagut de passar, però ja el tenim damunt, difícil reconciliació entre els constitucionalistes i els que creuen amb el dret d’expressar-se pacíficament en defensa del referèndum.
El posicionament constitucionalista de complir la llei (jo també ho som, però amb matisos) per damunt de tot i posar als ciutadans espanyols que viuen i han nascut a Catalunya, es a dir, els catalans, davall les arpes de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat ha fet que hagi descobert varies coses. Aquí exposo cinc reflexions:
1ª. Pels constitucionalistes, no val res la voluntat d’una part dels catalans que es volen expressar en pau.
2ª. Com el referèndum era il·legal, i sense garanties, els que li donaven suport es mereixen el càstig que han rebut.
3ª. Els demòcrates, com diu un estimat amic meu, mestre i savi, hem d’estar empegueïts del Ple del Parlament de Catalunya els passat dies 6 i 7 de setembre que va aprovar el referèndum, és cert, però també ho haurien d’ estar de les garrotades indiscriminades i desproporcionades de les Forces de Seguretat de l’Estat.
4ª. No volen reconèixer que el 1-O és el fracàs de la política.
5ª. La seva espanyolitat fa que el diàleg per ells estigui a un segon terme.
A una bona part d’amics meus, com a jo mateix, la passió d’uns fets tan complicats i mals d’entendre ens ha retornat a posicionament intransigents, quasi a 80 anys enrere, abans del conflicte els posicionaments no eren tan aferrissats, es podia dialogar, ara és quasi impossible. Tots pensem que el nostre posicionament és el bo i no necessita rèpliques.
Aquest cap de setmana passat, induït pels fets, he rellegit el llibre “Tacats de sang” del meu bon amic Guiem Rosselló que conta la causa 978 de 1936 contra Emili Darder, un bon llibre que descriu a la perfecció els darrers dies d’Emili Darder Evidentment els fets són diferents, però he descobert amb tristor que hi pot haver situacions similars, no amb el mateix final, però si amb els empresonaments que es poden produir a Catalunya i empitjorar molt la situació amb el suposat de que s’apliqui l’article 155 de la Constitució.
En cap cas vull dir que les Autoritats independentistes de Catalunya no siguin responsables de bona part del que està passant, ho són i molt. Han fet les coses malament, sense respectar les lleis, perjudicant a molta gent, però una cosa si que han fet bé, han permès que el poble que creu amb la independència es manifesti i defensi el dret a decidir sense violència, i això és veritablement important.
