Sembla que el pacte per la governabilitat de les Illes Balears encara no es farà efectiu aquesta setmana. La desesperació dels votants progressistes i nacionalistes es manifesta en frases com: “Vols que es tan difícil posar-se d’acord?”, “Quant més ens faran patir?”, “Tendran collons a no posar-se d’acord!”.
Sigui com sigui el perill és que un pacte que no volia cadires s’encalli en el moment que parlen de cadires. I és que la demagògia mai és bona. Dir que no volen parlar de cadires pot esser entès en sentit figurat, però també pot esser mal interpretat. I, sobretot, és un doi. Governar és assumir responsabilitats, i les responsabilitats s´assumeixen des d’un càrrec, això és, des d’una cadira. Per tant, repartir les àrees de Govern és, més que important, inevitable. De fet, els comerciants estan interessants a qui li tocarà l’àrea de Comerç i Economia; els docents, qui ocuparà la Conselleria d’Educació; elmón de la sanitat, qui serà el Conseller...
El que resulta curiós és que el partit que més deia que no volien parlar de cadires ara sembla voler la Presidència del Parlament, el càrrec més “cadira” i que menys pot incidir en la política balear. No resulta estrany? Podien demanar el senador autonòmic, podien demanar la Conselleria d’Habitatge, o Benestar Social, o qualsevol altra que els ajudàs a evidenciar el seu programa polític, però no: elegeixen la Presidència del Parlament. Mi no comprendo nada.
La política és complicada i mal d’entendre, ho sé, però hi ha vegades que ens fa més inintel·ligible que d’altres. Aquest és el cas.
Durant aquesta setmana esperem que tothom trobi la seva responsabilitat (cadira) i el seu lloc dins un Govern que hauria de néixer bé. Un Govern que hauria de ser creat des del “bon rollo”, el consens, els tots a una, la força del pacte... El pitjor és començar un Govern –a l’experiència dels darrers pactes em remet—on els socis es miren de coa d’ull, no es fien entre ells, i tot parteix des de la més absoluta desconfiança, tal com si fos una família política mal avenguda.
