El company Albert Candela ha decidit prendre un recés com a columnista de mallorcadiario. Tot i manifestar que és la seva intenció retornar a aquest digital, va anunciar que necessita un temps per a refrescar idees. És una postura del tot comprensible perquè arriba un moment en què hom no vol repetir continguts però no sempre els pensaments i les circumstàncies són propícies.
A la vegada que informava d’aquest període de descans a les xarxes socials, Candela es lamentava del fet que fos l’únic que emprés el català en els seus articles d’opinió, indicant que no entenia el motiu. Potser als companys de columna que no tenen la llengua pròpia de les Illes Balears com a materna aquesta lamentació no els ha provocat cap neguit personal, però sí que ha estat el meu cas. Ben pensat, no hi ha excusa que valgui, al manco en el meu cas. Així és que he pres la determinació d’ara endavant de redactar els meus articles en català.
És curiós el que ens passa als mallorquins amb la nostra llengua. Defensarem amb tota la força que no hi ha embotits més gustosos que la sobrassada, els botifarrons i el camaiot, no ens callaran en l’argument que el millor dolç de l’univers és l'ensaïmada, i que com sa Roqueta no hi ha res és un dogma que no admet resposta en contra. No obstant, ens ve algú a dir que parlar i escriure la nostra llengua és un exercici de provincianisme i callam mostrant un autoodi injustificat.
Hi ha una ensenyança que vaig rebre tant a les classes de llengua catalana com llengua espanyola: totes les llengües es mereixen el mateix respecte, sigui quin sigui el seu nombre de parlants. El Iwaidjana és una llengua ben igual que el xinès-mandarí i no se n’ha de fer cap despreci. No tractar les coses -com les persones- amb la consideració que es mereixen és, simplement, qüestió de mala educació. Qui diu frases de l’estil que “el catalán es un dialecto”, “con el catalán no puedes viajar” o “el catalán es una lengua de paletos que no sirve para nada” simplement està demostrant la seva mala educació, per tant, el que no hem de fer és acotar el cap, perquè un mal educat mai no ha de fer acotar el cap.
Amb tot això, també ens topam en què moltes polítiques lingüístiques tenen un enfocament que possiblement no propicien l’acceptació social de la llengua. Duim unes setmanes, per exemple, que els mitjans de comunicació difonen una campanya de la Plataforma per la Llengua en què es diu “Amb només el 32 % de parlants habituals, l’ús social del català s’ha reduït a tots els territoris del domini lingüístic”. És a dir, ens interpel·len per a què parlem el català perquè està en perill de desaparició. Tot i reconèixer que és necessari emprendre campanyes de foment de l’ús de la llengua, un pensa si no seria convenient un to més positiu que no ens digui que la llengua està en situació d’emergència, perquè aconseguir adeptes d’una causa ‘perduda’ en l’era del reggaeton és quasi impossible.
Personalment pens que hi ha moltes altres maneres de promocionar la llengua, i aquesta és donant-li prestigi. Conèixer, entendre i saber emprar el català clarament ha de donar uns avantatges que no si només es parla l’espanyol (sí, aquest és el nom de la llengua d’acord amb la Real Academia), per tant, es tracta de posar en valor tot el que un es perd per no conèixer la llengua pròpia del lloc on viu. Per exemple, qui no entén la nostra llengua no gaudeix les gloses de Sant Antoni que tant ens alegren aquests dies.
Per a què el català sobrevisqui a les Illes no només es necessita que els que el tenim com a llengua materna continuem emprant-lo i ensenyant-lo als nostres descendents; també és necessari ampliar l’ús a aquells que descendeixen ja sigui en primera, segona o tercera generació, d’immigrants que hagueren de venir a guanyar-se el pa. Això per simple qüestió estadística de volum de població. Matemàtiques.
I els mallorquins, entenent com a tals els que volem exercir la nostra mallorquinitat sense aprensions, crec que hauríem de tenir sempre de referència un nom: Ramon Llull. Qui no conegui l’obra de Ramon Llull preg que en faci recerca.
