Dijous vespre vaig assistir a un sopar a un antic restaurant des centre de Ciutat. Es motiu era es final de curs i entrega de diplomes des cursos de mallorquí organisats per “Sa Fundació”.
Es sopar va estar presidit per sa vicepresidenta de “Sa Fundació”, Gari Duran, sa filòloga, Sandra Amoraga, i un des membres destacats de s'organisació, Maties Rebassa.
Sa meva primera sorpresa va esser sa quantitat de “alumnes” que varen assistir an es sopar, segons vaig sebre desprès, només varen poder assistir, més o manco sa mitat, des matriculats pes gener, -uns per motius laborals o altres per compromisos-. Gent de tota condició i posició, joves, de mitja edat o persones majors.
Però lo més important era veure s'entusiasme amb què recollíem es nostros diplomes d'aptitud i acreditació de coneixements d'escriptura i lectura (en ses seves diferents modalitats, iniciació a s'escriptura per mallorquins, per castellà parlants o cursos avançats), de sa nostra ancestral llengua, es mallorquí.
Era curiós veure com uns quants assistents que per sa nostra edat vàrem fer tots es nostros estudis en castellà, -pentura qualcuns de noltros teníem records de s'ensenyança proporcionada en mallorquí-, per una monja en es primers anys de ses nostres vides.
Coneixíem sa nostra llengua que mos varen ensenyar es nostros pares o padrins però pràcticament cap coneixement de sa seva lectura i especialment de s'escriptura.
Tots estàvem orgullosos i presumint d'haver fet sa passa per conèixer com escriure i llegir en mallorquí. Inclús durant es sopar entre qualcuns va haver-hi petites discussions de com s'escrivia una paraula, amb s, z, s, ç.
No he conegut cap de ses persones que obliguen a tenir un certificat de català en es seus diferents nivells per poder entrar a fer feina a qualque lloc públic que estigui content per haver tengut d'aprovar català. Aquest requisit tots ho agafen com un abús per part de s'administració balear, intenten aprovar es nivell requerit i pus mai tornen a utilisar-ho. Fins an es punt que ho odien i quan han obtengut sa plaça desitjada tornen a sa seva llengua materna.
Vist d'aquesta manera, aquest requisit, de cada vegada més s'ha convertit en un negoci, inscripció, matrícula, manuals, contractació de filòlegs preferentment pertanyents o pròxims an es règim catalanista, més tota una sèrie de càrregues a pagar, perquè un pic obtengut s'obligatori certificat, servesqui per odiar lo estudiat. ¡Quina incongruència!
Tots ets alumnes de Sa Fundació, sense cap imposició i amb s'única finalitat d'aprendre sa seva benvolguda llengua, surten orgullosos.
No haurà arribat es moment en què en lloc de “repensar Mallorca” i regar amb milions de € a entitats com s'OCB, o altres pancatalanistes, s'invertissin en que coneguéssim sa nostra llengua mallorquina? Pentura seria una forma de no repudiar a sa nostra terra, una llengua des mateix tronc.
Però clar, ets influents i poderosos catedràtics catalanistes de s'UIB no admeten una altra cosa que s'unitat de sa llengua, seria bo per començar admetre sa diversitat de sa llengua.
Però això significaria es perdre s'adoctrinament que se du practicant des de fa més de trenta anys pes poderós sindicat STEI, i per tant perdre es control polític catalanista. Per descomptat sense descuidar-mos que es negoci és es negoci.
