Es problema principal que té sa nostra democràcia són es polítics. Una part d’ells són amateurs o acabats d’arribar sense preparació i sense estudis qualificats per resoldre es problemes tan complexos de sa nostra societat, també econòmics, que sofrim.
S'electorat no tria es polítics per sa seva competència professional, estudis, experiència o prestigi. Es paradigma de lo que estic diguent és es diputat Rufián i uns altres que abans de passar a tenir un càrrec polític mai havien ni estudiat o fet feina.
En principi qualsevol ciutadà pot esser candidat si està present an es lloc adequat en es moment precís, i se dugui bé amb sos que tenen sa facultat de posar a una llista una persona o una altra. Sa democràcia no exclou i pressuposa que es candidats tenen ambició política.
En es nostro sistema proporcional, es ciutadans no estan segurs que es que governaran són es que ells volen que representin es seus interessos. Corren es risc que siguin es que no mereixen sa seva confiança. Posem s'exemple des votants des PSOE, que se vegin en mans de PODEM i ses seves confluències, ERC o descendents de sa branca política d'ETA. Amb s'únic fi d'estar uns mesos en es Govern de sa Nació a canvi d'estar extorquits per tots es que els ajuden a ses seves decisions.
A ses democràcies constitucionals amb sistema proporcional i pes que les governin es seu límit és sa Constitució. Es nacionalisme-independentisme, amb sos seus governants autoritaris, ha contribuït an es fet que arribaran an es poder per ajudar an es govern i desvirtuar es programa des guanyador des comicis per extorquir es govern constituït legalment.
W. Jennings, constitucionalista britànic, quan va escriure sobre es principi d'autodeterminació va precisar: “Pareix raonable que deixem decidir an es poble; però es poble no pot decidir sense que qualcú decidesqui qui és es poble”.
Sa simple solució pets independentistes és es principi d'autodeterminació en què tots ets estats fossin estats-nació i que tot grup que se sent nació hauria de tenir dret a esser un estat. Tot pareix bo de fer quan ses fronteres històriques inventades, tipo “països catalans”, emmarquen una població homogènia irreal, lo que no és es cas des nostro Estat. És significatiu que en es nacionalismes es concepte de llibertat se transfereix de sa llibertat individual a sa llibertat de sa nació.
A sa pràctica, això significa definir un territori en es qual “es poble” o una majoria, (51%), decidirà. Sa realitat de ses poblacions nacionalistes que viu entremesclada, amb una composició ètnica diferent entre pobles i ciutats, fa que sa representació proporcional d'autodeterminació sigui impossible. ¿Què feim amb s'altre 49%?
Ets independentistes ignoren que sa gent pugui tenir una identitat “nacional” com un estat diferent a sa nació, com és es cas de Catalunya. O ets independentista, o no ets català.
S'Estat espanyol des de 1648 no ha sofrit modificació a ses seves fronteres estatals i és un des vells estats del món. Quan es cappares independentistes opten per un nacionalisme extrem se pot arribar an es majors desastres, com a principis des s. XX, o a finals de segle en es Balcans.
És en aquestes societats on es tema des lideratge polític i es seu govern que sa democràcia adquireix especial importància i mai pot estar condicionada pes mateixos que volen destruir s'estat.
