El passat dia 26 d’octubre de 2015, la senyora Carme Forcadell va prendre possessió del càrrec de presidenta del Parlament de Catalunya en la XI legislatura. Anteriorment, la senyora Forcadell va ser presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), una organització política catalana, fundada l'any 2012, que té per objectiu l'independentisme de Catalunya. Amb aquestes pinzellades vull situar la seva figura dins l'àmbit independentista de Catalunya.
En el seu discurs de presa de possessió es va fer palès el seu desig, com el de molta altra gent, que el futur Parlament de Catalunya es transformi i passi d'un Parlament regional a un Parlament nacional, donant així per acabada l'etapa autonòmica. Acabà la seva intervenció amb un “Visca la democràcia, visca el poble sobirà i visca la república catalana!”.
El dia 18 de juliol de 1922 es va fundar l'Estat Català, presidit pel senyor Josep Planchart i fundat pel senyor Francesc Macià, com a “organització política i de combat nacionalista catalana”.
El dia 14 d'abril de 1931, el senyor Lluís Companys, un dels líders d'Esquerra Republicana de Catalunya, va sortir al balcó de l'Ajuntament de Barcelona, a la plaça de Sant Jaume, per proclamar la república i hissar la bandera republicana.
El dia 6 d'octubre de 1934 va tenir lloc a Barcelona la proclamació de l'Estat Català dins la República Federal Espanyola a càrrec del senyor Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya.
Què vull dir amb tot això? Doncs que els polítics catalans defensors de la independència, amb el seu dret legítim a defensar un model d'estat català, haurien de ser capaços d’arribar a un consens amb els que no pensen com ells, i molt especialment amb el Govern del president Rajoy, que, com ha quedat ben clar, no té cap voluntat d'apropar posicions polítiques amb Catalunya i utilitza les institucions de l'Estat i les lleis per frenar tant com es pugui el procés independentista. Un procés que, al meu parer, en aquests moments no té marxa enrere. En qualsevol cas, tant el president Rajoy com el president Mas estant defensant el que per a un és una il·legalitat que no es preveu en la Constitució i per a l'altre un dret polític i de país que tenen com a poble.
I ara, per complicar-ho més, el president Rajoy ha convocat el PSOE, Ciutadans i Podemos per fer un front comú en contra de Catalunya. I les veus crítiques sobre la resolució soberanista de Junts Pel Sí i la CUP, entre les quals hi ha alguns consellers del Govern de la Generalitat, han traslladat al president Mas la seva discrepància amb la resolució .
Pens que a les dues parts els falta una part de raó, ja que sols amb les lleis i un front comú des de Madrid, i sense un apropament polític, és molt difícil arribar a un entesa, sobretot amb el desafiament de desobeir les lleis de l'Estat espanyol, sense tenir en compte un Tribunal Constitucional "deslegitimat". El poble català encara forma part d'una comunitat autònoma, històrica, però amb dependència de l'Estat espanyol.
Les condicions socials d'avui no són com les dels anys 1931-1934, durant la segona República Espanyola, que va durar fins al 18 de juliol de 1936, amb uns militars crispats, majoritàriament disposats a dissoldre la Segona República, tal com malauradament va passar i que encara no està oblidat del tot. Recordeu el projecte de la nova Llei de fosses.
S’han de fer les coses sense repetir errors. El que era bo, i el sistema de govern d'aquells anys, no ho és ara. El combat ha de ser ideològic i dialèctic; no violent. Els ciutadans viuen més bé a Catalunya i a tot Espanya i no volen repetir conflictes del passat. Per tant, els ciutadans de Catalunya tenen el dret a proclamar la independència ?amb tots els dubtes del món de com acabarà?, els costarà molts d'entrebancs consensuar amb els que no hi creuen i arribar a una entesa entre els ciutadans i també amb els polítics. Cal fer un esforç enorme per arribar a una entesa, la majoria d'espanyols no en vol ni sentir a parlar i veuen Catalunya com una autonomia traïdora que no vol formar part d'Espanya, potser amb l'excepció del País Basc, que no es banya, però que està vigilant i a l’expectativa, ja que en el seu moment varen presentar el Pla Ibarretxe.
Jo no se com acabarà, és molt complicat, hi ha un pols entre Catalunya i l'Estat espanyol i tots dos tenen les seves raons. Jo els deman seny, molta prudència. Si es tensa molt la corda, es pot rompre, i això no convé a ningú, ni a Madrid ni a Catalunya. El que sí que tinc clar és que, sigui quina sigui la solució, ha de ser consensuada. I això requereix un gran esforç en benefici dels ciutadans, i no només ara com una manera de cercar vots per a les properes eleccions del 20 de desembre. Ha de ser una solució pactada i mai a qualsevol preu.
