A finals d’aquesta setmana hem conegut que es petit Charlie Gard, un bebé d’11 mesos d’edat que sofria es síndrome d’esgotament mitocondrial, ja “és amb sos àngels” - com va dir sa mare -, després que el desconectassin de sa màquina que el mantenia amb vida. Sa mort de s’al·lot succeeix després d’una intensa batalla legal entre es pares i s’hospital londinenc que el tractava.
Tot va començar quan es metges varen demanar an es jutge desconnectar es nin en contra des desig de son pare i sa mare. Sa gesta incansable d’aquests per salvar es seu menut prengué una petita llum d’esperança després de trobar un tractament experimental a Estats Units i recaptar més d’un milió de lliures. Però es metges britànics i sa Justícia des país consideraren que es tractament seria del tot “fútil”, no efectiu, i ordenaren sa desconnexió des bebé per proporcionar-lo una “mort digna”.
Aquesta argumentació, obviant fins i tot sa voluntat des pares, ha convertit s’Estat - amb so jutge com a braç executor - en una espècie de protector de sa qualitat de vida des ciutadans per damunt de sa pròpia vida. Altres precedents d’aquesta actitud que Occident abraça són s’esvort per raons de malformacions o amparat en es nivell econòmic des pares o sa proposta holandesa d’assistir es suïcidi de persones sanes però “cansades de viure”.
Encara més greu que aquesta actitud poc valenta envers sa vida és s’arrogació per part des poders públics de s’autoritat moral per decidir quin d’aquests dos béns (sa vida o sa qualitat de vida) ha de prevaler per un tercer. És comprensible que sa Justícia hagi de defensar es menors d’uns pares maltractadors, però no és tolerable que els pugui usurpar una decisió que els correspon legítimament per sa senzilla raó que s’opció escollida, tot i esser raonable, no respon a uns mateixos valors. Sa postura des metges i jutges implicats descansa sobre sa concepció que sa vida sense “qualitat” de vida no val la pena. Però aquestes persones desconeixen que s’ésser humà és a la vegada sorprenent i limitat.
Per una banda, es nostro coneixement és limitat i, per tant, ningú pot afirmar amb rotunditat que no queda esperança per salvar una vida. Haurien de recordar amb humilitat es cas de n’Ashya King. Es pares d’aquest nin, també britànic, varen esser detenguts el 2014 per fugir amb ell sense autorització de s’hospital i sometre-lo a un tractament experimental que finalment, en contra de ses previsions des metges britànics, el va curar completament des tumor cerebral que tenia. Es pare de s’al·lot assegurava públicament que si hagués seguit es protocols de s’hospital es seu fill no seria viu.
Per altra banda, s’ésser humà és sorprenent perquè està constantment superant-se a si mateix. Desconeixem es nostros límits, gràcies a sa llibertat humana i a sa nostra capacitat d’amar. Dit això me deman, ¿podia sa Justícia britànica sebre que en Charlie havia arribat an es seu límit i era millor per ell deixar-lo morir que lluitar per viure? No, no podia, com tampoc es metges o es pares ho podien sebre.
Per tot això pens que sa pregunta per sa Justícia no podia esser, en aquest cas, quin és s’interés superior des menor, perquè no estava - opin - ni capacitada ni legitimada moralment per damunt des pares per contestar-la. Sa qüestió, en aquest cas, hauria d’haver estat: ¿qui són ses persones legitimades per dictaminar quin és s’interés superior d’en Charlie? Per descomptat, baix es meu punt de vista, es seus defensors naturals: son pare i sa mare.
És necessari, en conclusió, esser conscients i crítics de sa pèrdua de valor immanent que sa vida humana està experimentant en s’imaginari col·lectiu d’Europa així com de ses pretensions parentals que es poders públics ostenten. Es meu cor és ara amb en Charlie i es seus pares, víctimes d’aquesta crisi de valors que travessam.
Goodbye, Charlie.
