En el segle IV a.C. Zenón de Citio fundà l’escola filosòfica grega i grecorromana estoica, que basa la seva essència en què el bé no està en els objectes externs, sino en la sabiduria i domini de l’ànima, el qual permet alliberar-se de les passions i desitjos que pertorben la vida. Aquesta corrent de pensament suposa exercir control del pensament sobre els esdeveniments que succeeixen al nostre envoltant tot assumint que no podem controlar els esdeveniments en sí.
L’estoicisme també és denominat en ocasions “senequisme”, en relació a Lucio Anneo Sèneca, el gran filòsof, polític, orador i escriptor romà (s. I d.C.) qui, sent un dels màxims exponents de l’estoicisme, D’ell és la frase “algunas veces incluso vivir es un acto de coraje”. Malgrat tot, Sèneca acabà llevant-se la vida dins una banyera. La representació de la mort de Sèneca és prou coneguda per mor de las pintures de Rubens i Manuel Domínguez Sánchez (el qual sembla que s’inspira en la Muerte de Marat de Jacques Louis David).
A la part oposada de l’estoicisme hi trobam l’hedonisme, corrent filosòfica que nasqué amb Epicur (Samos 341 a.C.) la característica principal de la qual és la identificació de la felicitat amb el plaer. L’epicurisme es defensava de les crítiques de banalitat que li realitzaven els estoics quan en el fons ambdues corrents defensaven una manera de viure bastant similar: tant els uns com els altres cerquen una manera de protegir-se davant el dolor, davant el mal.
Els mecanismes de protecció davant el mal, ja sigui de manera estoica o hedonista són mitjans d’intel·ligència emocional, perquè l'anàlisi cruu de la realitat actual incita més a un final com el d’Stefan Zveig. Fonamentam el nostre dia a dia bé en el gaudi dels moments bons o bé en armar una corassa front als dolents, per necessitat conscient o inconscient. ¿Es pot retreure que hom miri a l’altra banda malgrat saber que existeix la fam, la pobresa, les guerres, la injustícia i la discriminació? sí, és clar, convé fer-ho perquè tant l’acció com l’omisió ens fan còmplices del mal dels altres, però no se’ns pot recriminar que a la vegada cadascú segueixi fent la seva pròpia vida, perquè, en el fons de tot, la vida és l’únic que un té veritablement.
