L’àmplia negativa parlamentària a votar a favor de la Reforma de l’Estatut dels Treballadors presentada pel Gobierno ha fet que tornem a escoltar una vegada més el ‘mantra’ del “qui està contra mi està contra l’estat”, i més concretament, a què si no s’està a favor del text redactat i aprovat per l’executiu s’està en contra de millorar els drets dels treballadors. Vaja, com si Pedro Sánchez fos Lluís XIV (que ho fos vull dir, no que s’ho cregui).
Independentment d’això, i més que els incidents del popular Alberto Casero i els diputats d’Unió del Poble Navarrès en la votació, el que és un autèntic escàndol és que aquesta reforma fos aprovada per l’executiu estatal mitjançant Decret Llei, un tipus de norma jurídica que té com a pressupòsit habilitant “l’extraordinària i urgent necessitat”, i només fos sotmesa al Congrés la seva convalidació. Més que el fet que no es permetés repetir la votació a Casero, el que es podria dur al Tribunal Constitucional és si realment es complia el requisit establert en l’article 86 de la Constitució Espanyola de tractar-se d’una matèria d’urgència. Al meu parer, en absolut era el cas. Una cosa és ser important i l’altre és ser tan urgent que no pugui passar per una tramitació parlamentària en la qual hi poguessin intervenir els representants del poble democràticament elegits.
Però anem a certs aspectes del contingut de la reforma que ens han pregonat com a molt positius:
D’empresaris i gestors, com per tot, n’hi ha de tot pelatge. Des d’aquells que tracten els empleats com a membres de la seva pròpia família fins a aquells altres que tenen els escrúpols per Andròmeda. Els partidaris de la reforma laboral l’han venuda com una modificació molt beneficiosa per als drets dels treballadors, sobretot per allò de la supressió dels contractes d’obra i servei que donaven peu a situacions fraudulentes; no obstant, i com es diu en espanyol “hecha la ley, hecha la trampa”, i el nou articulat de l’Estatut dels Treballadors dóna instruments jurídics als empleadors per a deixar els treballadors en situacions que es poden considerar d’indefensió o vulnerabilitat.
La reforma potencia la figura dels fixes discontinus (FD). Com molt bé feia menció la presidenta del Col·legi Oficial de Graduats Socials de les Illes Balears, Apol·lònia Julià, com alternativa als contractes d’obra i servei "empezaremos a ver fijos discontinuos de pocos meses....pero también serán fijos a efectos estadísticos. Y el Sepe como controlará la falta de llamamiento????", és a dir, que aquesta figura tan usada a les Illes Balears per mor de l’estacionalitat turística tendrà un ús estès per a aconseguir allò mateix que s’aconseguia amb els contractes d’obra i servei, és a dir, només afrontar les nòmines dels treballadors quan hi ha bona activitat, i això pot suposar la generalització de contractacions de molt pocs mesos, sent que, com bé diu Julià, les crides (“llamamientos”) massa sovint són una font de conflicte. Això significa també que l’eliminació dels contractes d’obra i servei no suposarà a efectes pràctics la millora de drets manifestada, perquè molts treballadors es trobaran en què no hauran cotitzat suficientment per a tenir el subsidi d’atur entre els períodes d’activitat. Moltes persones es veuran en la necessitat de tenir dos o més treballs FD, i això no suposa aumentar la població ocupada.
I en aquest sentit també hi pren part una altra eina que s’ha fet molt habitual en els dos darrers anys, com és la de la suspensió temporal de la relació laboral. Se suposa que emprendre un negoci empresarial suposa gaudir dels beneficis quan aquests es produeixen, però també assumir les pèrdues en els mesos en què l’activitat no va tan bé. Ara, no obstant, el nou ET també dóna més protagonisme als ERTOs, de manera que empreses i empleadors tenen més marge per acollir-s’hi quan quan l’activitat està en mesos baixos. Per tant, sí, és clar, es pot dir que d’aquesta manera, com que les empreses tendran menys pèrdues no tancaran i s’evitarà la destrucció de llocs de feina, però també té l’efecte pervers de permetre que empreses s’acullin als ERTOs amb l’unic objectiu d’aumentar les ganàncies (al restar despeses) i això perjudica als treballadors, perquè les retribucions de l’atur són molt menors, i també a les finances públiques, perquè algú ha de satisfer l’atur dels treballadors.
Per a controlar que no es faci un ús espuri o fraudulent per part de les empreses és necessari que hi hagi més mecanismes de control per part de l’administració, com ara per exemple a través d’Inspecció de Treball. No obstant, qualsevol sap que quan hom toca les portes de l’administració denunciant una situació de possible vulneració de la legalitat vigent ha d’agafar una cadira molt còmode i asseure’s a esperar.
M’agradaria equivocar-me, però tenc la sensació que als treballadors se’ls ha venut un cotxe de tres rodes.
