Rellegirem en primer lloc el que pronosticaven les enquestes que passaria dijous a la nit. D’entrada, val a dir que tampoc s’equivocaren de gaire. Preveien una victòria d’ERC —primer error— frec a frec amb Ciutadans com a segona força política, els seguiria a distància Junts per Catalunya i en quart lloc hi hauria el PSC. Tots quatre superarien els trenta diputats; només el PSC no hi va arribar. Auguraven també una desfeta per als altres tres partits catalans, CEC, la CUP i el PPC, i que només CEC podria traspassar la frontera dels deu diputats —ni aquesta ho va aconseguir. Tampoc preveien —segon error— una ensulsiada del PP tan pronunciada com la que es va produir; el situaven a una forquilla que, en el pitjor dels casos, els concedia cinc escons, però a mesura que els resultats s’anaren fiançant el PP en treia quatre, i a darrera hora, C’s li prenia el darrer i el deixava humiliat amb tres.
La victòria pírrica se l’enduia la formació d’Inés Arrimadas, però una altra cosa és que tengui la més mínima possibilitat de formar govern per tal com el tripartit independentista conserva la majoria absoluta i tot es manté igual que estava dimecres. Albiol els ho podia dir més alt però no més clar: l’alegria els durarà cinc minuts. Però l’endemà sortirà un sol tan resplendent com la victòria dels sobiranistes als comicis. Tornam a ser a la casella de sortida.
A les anteriors, forçats per l’ANC i Òmnium, els d’ERC hagueren de claudicar i es veren forçats a formar llista conjunta amb CDC per presentar-se com a Junts pel Sí. Aquesta vegada no els durien a escoltar el sermó i ERC es presentaria sota les seves sigles i amb Marta Rovira de candidata. L’operació no ha acabat de sortir-los bé ni Rovira ha quallat com a tal. El PDeCat va anar ressorgint de les pròpies cendres i escalant posicions s’ha catapultat al segon lloc a escassa distància del guanyador. Crec que el resultat de la llista de Puigdemont és una de les grans sorpreses d’aquestes eleccions.
Miquel Iceta havia format una cabina dels germans Marx amb Josep Borrell, Societat Civil Catalana i Unió Democràtica de Catalunya, i li ha sortit un pa com unes hòsties. En política, dos i dos no sempre sumen quatre, i les enquestes ben sovint s’equivoquen. S’erraren, però tampoc de gaire, en calcular els resultats socialistes i del somni de veure’s proclamat president Iceta es despertava. Tot havia estat un malson. Segurament perquè les eleccions estaven molt polaritzades i eren un autèntic plebiscit, de manera que no hi valien mitges tintes. I el cinturó vermell, a Iceta se li destenyia en taronja.
Això també val per a la següent formació política. Hi havia tres partits unionistes a favor d’Espanya i tres partits secessionistes que posaven el tema de la independència damunt el tauler. Només els de Domènech tractaven de desviar-lo cap a la qüestió social que dijous no tocava —parafrasejant Jordi Pujol— i s’estamparen contra una bardissa.
Hem dit que Esquerra no havia volgut repetir aliança amb els de Puigdemont perquè cercava els vots de la CUP. Si s’ha sentit molt que majoritàriament l’augment de C’s justifica el fiasco del PP, no hi ha dubte que l’escapçament del bloc cupaire fa comprensible aquest augment dels republicans.
Però la notícia del vespre va ser la derrota estrepitosa dels conservadors. El partit que tradicionalment no tenia representació a Girona, que als anys vuitanta al País Basc va arribar a formar part del grup mixt, tornarà al grup mixt però aquesta vegada a Catalunya. Llavors, era una AP aspra i franquista —recordava l’altre dia el conseller Toni Amengual per Twitter que els grans garants de la Constitució resulta que, paradoxalment, eren anticonstitucionalistes als vuitanta! I ara és un partit que continua sense oferir res als catalans. Com bé lamentava l’altre dia Pérez Reverte a La Sexta, els independentistes tenen una proposta per Catalunya, però Rajoy no n’ofereix cap. Ell no ho entén i com que no ho entén envia policies perquè ho resolguin a porrades. I aquí li han pegat a ell, entre Ciutadans, Junts per Catalunya i ERC, una bona pallissa electoral.
