El 20D ens n’anàrem a jeure sense gaires sorpreses. Com vaticinaven totes les enquestes, Mariano Rajoy va guanyar els comicis i ja ningú pronosticava que Iglesias faria el «sorpasso» al PSOE, tot i que sabíem que li faria mal. Així va ser. Algunes enquestes auguraven que C’s esdevindria segona o tercera força política, però n’hi havia que no ens ho empassàvem i un servidor fins i tot ho va deixar escrit en un article anterior de Mallorcadiario.
Ens colgàrem tard pels resultats i gairebé ens despertàvem dejorn dels tocs que sentírem des de la seu del partit socialista, perquè en unes eleccions no es tracta tant de vèncer com de convèncer que has guanyat. El PP, com cada quatre anys, sortia al balcó de Génova, 13 i les banderes d’Espanya onejant al vent ens recordaven que havien guanyat «la guerra», Pablo Iglesias estava com el julivert dins la seva salsa donant-se un bany de masses, i Albert Rivera sortia, com sempre, a la passarel·la bell i somrient.
En canvi el PSOE, el més antic dels partits estatals, els que més diputats suma amb escreix del 1977 ençà, el que per primer cop durant la Segona Restauració Borbònica davallava dels 100 diputats tot i ranejar-los, semblava que els hagués perdut. Quan podrien haver fet veure just el contrari, perquè com tot seguit demostraré, gairebé totes les opcions passaven pel seu sedàs. Però del ventall de possibilitats que se li ofereixen, no n’hi ha cap de les quatre que els acabi de fer el pes. La preferida pels barons del partit d’establir una grosse koalition amb PP i C’s —que seria un malson per Francina Armengol—, tampoc satisfà Pedro Sánchez; la de configurar un bloc de (centre)esquerra amb els nacionalistes que inclouria Podemos i l’ansiejat referèndum a Catalunya, els barons no en volen ni sentir a parlar, i deixar comandar Rajoy per una legislatura breu de dos anys no s’entendria gens per part d’unes bases a qui han fet creure que això del PP i el PSOE eren com l’aigua i l’oli, el Barça i el Madrid, el Sivilla i el Betis! Irreconciliables.
En aquesta tessitura, si el PSOE tenint la clau tanca totes les portes i es fa necessari convocar noves eleccions, els espanyols reclamaran responsabilitats. I si hom assenyala els socialistes com els causants de convertir la situació en ingovernable, el partit ho tindrà molt negre i a Pedro Sánchez només li quedarà l’opció de practicar-se l’harakiri.
