D'entre tots ets escrits triomfalistes sobre sa 3a dècada de Laminació Lingüística de ses nostres modalitats, de sa nostra llengua, he decidit destacar es sucós extracte d'un article de dilluns passat que, aprofitant per deixar constància des presumpte “auto-odi desarrelat” de sa legislatura d'en Bauzá, subratlla ses inexistents celebracions en es Baluard (fred acte protocol·lari, escenificació fada i orfe de qualsevol públic) amb s'entusiasme que aquestes fantasies suscitaren a s'autor i li provocaren veure bellumes i esperançadors motius per s'optimisme.
Es filòleg Xavier Pericay se referia també aquesta setmana a "un consens de fa 30 anys que ha d’esser renovat, políticament i socialment, si volem que s’anomenada Normalisació Lingüística deixi d’esser un estímul per uns i un element pertorbador per uns altres. No voler-ho veure, no voler-ho reconèixer, és enganar-se". Per sa Fundació Jaume III, sa Llei ha resultat un fracàs, i se refereix a un article de fa uns dies a Es Baluard amb aquest títol: "Ets actes des 30è aniversari de sa LNL s’han convertit en uns jocs florals on sa classe política se celebra ella mateixa".
Però és encara més simptomàtic comprovar s'exitació des columnista 'normalitzador' després s’estrepitós fracàs institucional dets actes commemoratius captada a una fotografia des vergonyós espectacle, a on sa massa social en suport de trenta anys d’immersió catalanista brilla per sa sedva absència, més enllà des figurants polítics i des propis periodistes presents. Aquest és un extracte des columnista "normalitzador": "Dia 29 d’abril de 2016 la Llei de Normalització Lingüística compleix 30 anys i es va celebrar amb un acte al Baluard que demostra la importància de dita llei pel nostre petit país (...). Durant aquest darrer 30 anys, la Llei de Normalització Lingüista ha viscut governs de diferents colors amb un tarannà divers (...) La celebració d’aquest passat divendres i l’entesa entre els representants polítics me fan ser optimista".
En es corresponents testimonis fotogràfics des públic assistent ats actes des vetat llibre “Sa Norma Sagrada”, fora cap ajuda institucional (15 d’abril a sa Casa de Cultura de Sa Nostra, plena fins sa bandera) i des ben tristíssim jubileu des 30è Aniversari de sa LNL (acte institucional ‘celebrat’ el passat 29, anunciat pes medis i amb sa majoria de cadires orfes) s’aprecia amb innegable comparació visual i del tot empírica de quin costat cau sa balança des polze sociolingüístic en aquesta disputa entre es fracassat experiment normalisador i sa reivindicació de –al manco- es coral compliment de s’article 35 des nostro Estatut. Recordem que després de trenta anys de discriminació positiva i a subvencions a mans obertes no queda cap ni un diari en català. Es dos de digitals que sobreviuen ho fan amb molta dificultat.
Es monolitisme normalisador d’aquest model contarà encara amb tres anys de suport per part d’un Pacte de Progrés avalat per una Francina Armengol que “es sent molt catalana” i acusa as filòleg de sa talla de s’esmentat filòleg d’ultradretà només pes fet d’haver constatat s’ineficàcia d’aquest model. Aquesta afirmació no és meva: prové d’un testimoni que ahir passat publicava una columna posicionant-se as costat des seny i rompent es darrer des mites catalanistes: S’ex-batle socialista de Ciutat, Ramon Aguiló, pes qual català i mallorquí no són termes equivalents sinó complementaris (“es mallorquí no es cap dialecte des català estàndar”). Aquest darrer tòpic capolat per sa societat civil era sa falsa presumpció de que sa defensa des balear és privativa d’opcions dretanes. Un munt de gent d’esquerres mos ha demostrat que això no és així. S’evidència és es propi article de n’Aguiló, qui cap es final també parla sobre un personatge intrigant i desubicat com s’ex-President de sa CAIB pes Partit Popular, Cristòfol Soler. Aquesta nova IB3 que perd audiència des de sa darrera i encara vigent direcció (cegament submisa a s’obediència des comissariat lingüístic de s’UIB), se va cuidar de rescatar as més efímer des nostros mandataris autonòmics per analisar s’assumpte lingüístic. En definitiva, lo més destacable que expressà en Soler fou sa pretesa analogia entre s’andalús i es mallorquí. I as respecte deia n’Aguiló (PSIB) que no pot comprendre sa comparació, que no li sembla ni remotament anàloga, argumentant raons de pes, recomanant sa lectura de Montaigne i apel·lant a sa llibertat.
Per acabar amb es recull de reflexions sobre aquest tema durant aquesta darrera setmana, un darrer testimoni que ben interessant. Es d’un dets artífexs pes qual sa LNL se fes una realitat tristosament llarga en es temps, sanadora des nostros trets lingüístics, impositiva i empipadorament antipàtica; ses honestes declaracions de ni més ni manco que es Conseller de Cultura d’ara fa trenta anys, Xisco Gilet: “Es projecte se sustentava en quatre premisses: s’igualtat des castellà i es català, es reconeixement, promoció i defensa de ses modalitats insulars pròpies, sa llibertat d’elecció de llengua per part des ciutadà i s’intocable futur diferenciat des nostro poble. D’aquesta manera, en aquell moment arribàrem as consens”.
Gilet explica com aquest penós acte des passat dia 29 en Es Baluard ratifica es fracàs de lo allò en que esdevingué sa LNL, absolutament capgirada i politisada per part d’interessats enarborant hipòcritament sa pseudo-bandera de sa cultura. Tractin de trobar es penós testimoni gràfic de sa gran gresca i desfermada bauxa de s’acte institucional des 30è aniversari de sa LNL: Na Francina i quatre moixos.
