En un món cada cop més polaritzat, on la immediatesa pareix el més important i tot ens sembla efímer i poc durador, aquestes darreres setmanes ens han posat davant un bon exemple de formes diverses de fer política.
La tramitació i aprovació de la llei turística de les illes Balears ha centrat l’atenció mediàtica i de bona part de la societat illenca aquests darreres setmanes, no n’hi ha per menys, ja que la realitat és que vivim d’aquest sector i ens agradi o no i en som ben dependents.
El PSOE va ser el primer en intentar treure rèdit d’aquesta nova norma, ja fa uns mesos, a Madrid va fer una declaració sorpresa en la qual, amb el vist i plau des grans hotelers, esposava les bondats de la seva llei turística i, com ja ens tenen acostumats, posava tota la maquinària propagandística en marxa per vendre les bondats de la llei turística, el màrqueting és una de les armes millor desenvolupades per PSOE de Francisca Armengol, un poc de fum, dues paraules claus i ja tenim el titular.
Però després va venir la tasca de vestir i desenvolupar aquesta nova normativa, en un govern tripartit, primer és necessari que tots el socis estiguin a favor, cosa que cada cop serà més difícil ja que s’acosten les eleccions i tant Mes com Podemos voldran marcar múscul, per por que se’ls empassi el peix gran, la Presidenta i la seva maquina propagandística.
A part dels socis entraven en l’equació els altres partits polítics, i aquí vàrem veure dues maneres de fer política, a VOX ja no el tenim en compta al ser un partit anti-sistema que l’únic que pretén és arribar al poder per destruir, però el PP i el Pi varen encarar la situació de formes ben diferents.
El PP va treure el vell llibre de política clàssica, la del segle passat on diu que l’oposició ha de fer sang i sempre ha de desgastar al partit del govern, per tant, va ser un no darrera un altre, sense entrar a discutir ni millorar la llei, no a tot, amenaçant amb la seva derogació si arriben a governar, no importa millorar la antiga llei, sols importa arribar al poder per imposar els meus postulats.
El Pi, va entrar a jugar, va apostar per sumar, per introduir millores que el representessin i això va fer enfadar als del no i no, per que varen quedar fora de joc, no sortien en la foto. El Pi, com instrument polític, va ser útil per defensar les seves idees, varen poder introduir propostes que duien defensant i per tant tenen recorregut, ja que poden esser claus en un futur proper.
Segur que aquesta llei no és la que hagués feta el Pi, però tampoc és la que hagués feta Mes o el PSOE, però això demostra la necessitat de pactar, de parlar, d’arribar a acords, a una societat que cada dia és més diversa i que trasllada aquest fet al camp polític, segur que pels diputats del Pi, Josep Melià, Lina Pons i Maria Antònia Sureda, seria més fàcil la postura del no, fer un bon discurs al parlament indicant lo dolent que són es altres i lo bons que son ells i punt, però varen voler millorar el nostre dia a dia, és varen implicar i defensar els canvis, en definitiva, una manera positiva de fer política.
