Seguim aguantant, seguim despertant allà mateix, com el famós dia de la marmota, rebent notícies esperançadores des de les illes i notícies imprecises des del govern central.
Pareix que les coses s’han fet millor a les illes, o que la deessa fortuna ens ha protegit amb el seu vel per què la pandèmia passi sense fer tant d’estralls com a altres llocs del continent europeu, suposo que la insularitat, ha esta un factor positiu, molt positiu m’atreviria a dir, l’aïllament que provoca el fet insular, tant criticat i problemàtic amb molts d’aspectes, sobretot econòmics i de competitivitat, ara ens ha ajudat en un món global on les malaltíes i pandèmies també s’han d’entendre a escala mundials.
Ara el punt d’atenció s’ha desplaçat de la famosa corba als incerts i imprecisos plans de retorn a una nova normalitat, eufemisme mal intencionat, la normalitat és que se complí la norma, el que és quotidià i esperable, la nova normalitat serà un altre realitat, no se si pitjor o millor, però parlar de nova i normalitat en la mateixa frase em sembla una incongruència.
Un dels fets decebedor en el complexa i indesxifrable pla de desescalada cap a la nova normalitat ha estat la seva falta de concreció, cal que sigui extremadament clar amb els requisits que han de complir regions, províncies o illes per tal de passar d’una fase a un altre.
Primer no acabo d’entendre que es passi directament al mateix nivell a tot l’estat , llevat de petites, molt petites, amb tot el meu respecte, excepcions. Som un profà, però tenc el dret d’opinar i no crec que la situació a Madrid o a Catalunya sigui la mateixa que a Mallorca, Múrcia o Terol, a més això de les províncies sona del segle passat, les incongruències de la divisió provincial poden esser immenses, aquí les delimitacions són fàcil, una illa és una realitat tangible, clara, concisa i podem adequar la realitat a cada àmbit insular, però a la península dubto molt que sia una unitat pràctica.
La improvisació han estat una de les característiques principals del desenvolupament de les mesures per lluitar en contra de la pandèmia i en la resposta al dia després. No crec que sigui un problema de partits polítics, menys garantíes em dona un Partit Popular que s’ha convertit al populisme polític en la seva lluita pel control de l’espai polític dretà, contra VOX i el ja finiquitat Ciutadanos. Una democràcia que ha de créixer , uns partits polítics febles, una falta de lideratge, una situació nova i difícil ens han duit a la situació actual.
De respostes màgiques o miraculoses no en trobarem, podem comparar exemples propers que han sabut respondre millor a la nova situació com per exemple Portugal o Alemanya. Des d’aquí, des de les illes crec que poden donar dues grans respostes, en majúscules, Autonomisme i Municipalisme. L’autonomia coneix millor el territori, coneix millor els punts forts i dèbils del sistema sanitari, coneix millor l’economia i les seves necessitats, per tant, sempre amb un marc estatal que cal respectar i complir, cal que puguem prendre les nostres pròpies decisions que s’adequaran millor a la nostra realitat i a les necessitats que tenim. Pel que fa al municipalisme són les batllesses i batlles que estan a peu de carrer, que responen a les dubtes dels ciutadans, que han d’interpretar el galimaties d’ordes i contraordes enviades pel govern central, són l’administració més propera, que ara sols demana poder dedicar el que tenen, als banc, per poder suavitzar, en mesura del possible, la crisis social i econòmica que ens cau inexorablement a damunt.
Municipalisme i autonomisme, dues senyeres que el PI sempre ha defensat i que són i seran claus per sortit, el millor possible, d’aquest malson.
