www.mallorcadiario.com

Recordant Sant LLorenç

viernes 11 de octubre de 2019, 02:00h

Ara fa un any de les greus inundacions al Llevat de Mallorca i encara se me pose’n els pels de punta només en recordar-ho.

Aquell capvespre-vespre va ser llarg, tot i no viure en aquelles contrades de la illa, les imatges ens colpien i la proximitat i magnitud de la tragèdia ens feien aflorar sentiments que, a cops, per la llunyania d’altres desastres o per la relativa normalització de les imatges televisives dels desastres naturals, no apareixen.

Primer era un sentiment d’incredulitat, pareixia que allò no podia passar a Mallorca, aquesta illa tranquil·la, aquesta illa de dimensions domèstiques, assequibles, aquesta illa on tots i totes ens coneixem, no, això no podia ser aquí, però la realitat ens va colpir encara amb mes força, segons passaven les hores i el desastre mostrava tota la seva cruesa.

Després va venir la preocupació, dels amics que allà vivien, de les persones estimades que no contestaven, que sofrien en primera persona els embats de l’onada de fang i aigua, les notícies arribaven en conta gotes, la impotència era el comú denominador, a l’era de la connectivitat, la no resposta dels missatges, de les telefonades, dels wasapps, esdevé un món, estem acostumats a la resposta immediata, ja no sabem esperar, i l’espera ens desesperava.

Al llarg del vespre, ja passada la mitjanit, les noticies arribaven en conta gotes, els companys, els amics de Sant Llorenç i les seves famílies estaven be, tot i les enormes pèrdues materials, ells estaven bé. Les noticies es succeïen i la realitat superava qualsevol pensament de l’abast de la desgràcia, les víctimes augmentaven, la recerca de desapareguts era dramàtica.

El dia després, tot eren preguntes, incredulitat. Les males noticies s’escampaven com a taca d’oli, el company Tolo Gili perdia al seu pare, no m’ho podia creure, la magnitud de la desgràcia era indescriptible, arribava a tots els cors dels illencs.

Passaven les hores, i les noticies arribaven desbocades, la recerca continuava, els resultats sempre negatius, la resposta de la societat illenca va ser majúscula.

A cops, pens que els mallorquins són massa individuals, que ens fa un no se que demanar, intervenir, volem arreglar els nostres problemes sense l’ajuda dels altres, dels veïns. Tal volta és la nostra resposta al desencís constant, secular, de l’abandó davant les necessitats del poder de l’estat, de la falta d’ajuda. Els nostres empresaris, els nostres pagesos, no han esperat ajudes estatals, plans de regadiu, ajuda al desenvolupament, han actuat de forma privada, individual, aprofitant les oportunitats, lluitant contar les desavantatges.

Però aquí, al Llevant, a Sant Llorenç, ara fa un any, la resposta va ser clara i inequívoca. Som un poble, tots érem llorencins, necessitàvem donar una ma, arreglar el que es podia arreglar, alleugerir el que podia ser alleugerit. Vaig tenir l’oportunitat d’anar a San Llorenç, vaig tenir la sort de veure com gent desconeguda se reunia en torn del fang, com la voluntat superava, a poc a poc, la marronosa realitat.

Encara se me posa la pell de gallina en recordar les imatges i noticies dels mitjans de comunicació, del que vaig veure i compartir, un sol poble junt, remant per recuperar certa normalitat, alliçonant el futur, essent un exemple permanent. El que em vaig endur de Sant Llorenç m’acompanyarà sempre, la lliçó de solidaritat impagable, esper que mai més sigui necessària, però cal recordar-la ara que fa un anys i sempre.

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)

Compartir en Meneame


Normas de uso

Esta es la opinión de los internautas, no de mallorcadiario.com

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes.

La dirección de email solicitada en ningún caso será utilizada con fines comerciales.

Tu dirección de email no será publicada.

Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.