Segur que tots vostès coneixen sa dita popular que diu que “entre poc i massa sa mesura passa”. Es desmesurat capritxo en matèria lingüística des Govern comandat per na Francina Armengol ha desfermat aquesta setmana tot un terratrèmol a ses xarxes socials i medis de comunicació.
Dins sa desmesura, una de ses coses que més m’espanten i criden s’atenció d’aquest desgavell que imposa i privilegia es català a pràcticament totes ses esferes, és comprovar com, encara ara, i sobretot a aquestes altures de s’estiu, hi ha llocs com S’Arenal, Magalluf i altres a on només sa consciència evident de que no t’has traslladat a altres latituds fan que sàpigues cert que encara te trobes a Mallorca. Des de sa retolació passant per banderes i símbols fins arribar a sa possibilitat que qualque relacions públiques t’envestesca en es seu idioma oferin-te “flyers” propagandístics a on ses llengües naturals i cooficials brillin per sa seva absència, sa sensació que experimenta es natiu és sa de ser un estranger a sa seva pròpia terra.
Hi empleats d’un ample ventall de negocis, que són incapaços de poder-se comunicar amb aquesta rara avis que és s’ “arborigen” (que també és un potencial client de servicis) per no tenir ni tan sols unes nocions bàsiques de castellà. Amb tot, sa majoria d’insulars devem ser fets d’una pasta diferent i casi ho prenem com una cosa normal, consubstancial a sa nostra hospitalitat i es fet de que vivim principalment de s’indústria turística. Ara bé: no som del tot beneits i no se mos escapa que això, per si no resultava lo bastant surrealista, cobri amb ses noves mesures des Pacte matisos kafkians.
A ben pocs de noltros se mos ocorreria molestar-mos en protestar ni anar a cercar na Maria per sa cuina, a diferència de gents des costal de n’Armengol com aquest Quimi Portet, que exigia engegar a un empleat de Balearia per no servir-li un cafè amb llet en bon català. No fa tant, aquesta actitud intransigent, furibunda, presumptuosa i fora mida (“sa mesura passa”) va arribar as punt d’exigir a Air-Berlin que es seu personal havia de dominar es català!.
Allò va resultar ridícul i vergonyós, però s’intromissió partia d’un petit col•lectiu sense vincle amb ses institucions i as qual no se’l podia culpar de representar a ningú. Lo greu d’aquesta nova escalada d’intrusisme impositiu si té un responsable i unes implicacions que rebassen lo anecdòtic.
Davant sa radical bateria de mesures a favor d’aquesta darrera, sobtada i absoluta re-immersió lingüística en català “des bo”, es mateix que parlen a Barcelona (mirall a on se mira aquest Pacte de Progrés comandat per sa manifestament catalonòfila Francina Armengol) convé insistir en un prefix o síl•laba, que coincideix amb es nom d’una nota musical ben present (re) en aquesta cançoneta que recorda a una marxa a pas d’oca, com quan un dictador fa desfilar a acòlits i dissidents sense permetre que ni un se surti de sa fila. Valga aquesta reflexió com a recat (mai millor dit: RE-CAT) endreçat a sa Presidenta de sa CAIB.
Re, com ja hem dit, de REinmersió monolingüística fora precedents; Re de REtrocés des drets ciutadans, civils, Re de REculament en certs tibis avanços que ses modalitats havien aconseguit a alguns àmbits, Re de REincidència en sa marginació des castellà i en REticència a reconèixer un aspecte fonamental de sa realitat lingüística balear recollida a s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia; Re de REmoure innecessàriament sa pau social creant alarma, polèmica, preocupació i incertesa. Re de REtorn a sa discriminació en raó a una motivació ideològica amb sa llengua com criteri de desigualtat, i en definitiva, re de REarmament d’un residual però rabiós catalanisme que només se sosté a través des més soviètic intervencionisme des des monopoli d’un poder abusiu. Han volgut REactivar una ben forçada (i forçosa) REvolució.
Un parell de dies abans d’aquest escàndol, es professor de s'UIB Joan Font (coatuor de s'exitós llibre “Sa Norma Sagrada” -juntament amb es doctor en filosofia J.A. Horrach-) afirmava a un article publicat a premsa: “Darrera s’obsessió per s’unitat de sa llengua catalana s’hi amaga s’obsessió per convertir sa llengua en un element d’unificació cultural i política d’uns Països Catalans”.
Ses declaracions de sa nostra Presidenta, n’Armengol, en sentit que era necessari estrènyer relacions amb Catalunya i estendre ponts amb aquella Comunitat Autònoma, sa seva negativa a pronunciar-se a favor de s’unitat d’Espanya, es seu indissimulat catalanisme i sa seva recent i innecessària trobada institucional amb es President separatista de La Generalitat, un Puigdemont as qual semblava que va anar a rendir homenatge, fan que s’argument d’en Joan Font (bàsicament, “lo que hi ha darrera es s’unificació d’uns Països Catalans”) sembli ben plausible.
Es tema és que això són brusques de n’Armengol, però... ¿i sa ciutadania? ¿està d’acord es poble balear?.
Xavier Pericay, també fa no res, mos donava una clau, una reflexió ben assenyada: “Armengol està en es seu dret d’abraçar es nacionalisme català, però a s’intimitat”.
