Va dir, el 1950, Robert Schuman, ministre d'assumptes exteriors francès i un des pares de lo que avui denominam Unió Europea: “Sa contribució que una Europa organisada i viva pot aportar a sa civilisació és indispensable pes manteniment d'unes relacions pacífiques”.
Segurament en expressar aquestes paraules, pensava en ses relacions internacionals entre es països que formaven sa vella Europa, sobretot, ses sempre males de dur entre França, Alemanya i Gran Bretanya, després de dues guerres mundials.
El 2002, es viceprimer ministre italià Gianni Fini va pronunciar un discurs a Bolonya, diguent en un des seus paràgrafs: “S'Unió Europea és un gegant econòmic, un nan polític i un cuc militar”. Es fracassos de sa política internacional europea, crisis internacionals en què sa burocràcia de Brussel·les va retardar ses necessitats des moment, o crisis actuals, com sa des refugiats de Síria i sa seva guerra, demostren que sa Política Europea i Seguretat Comuna per poc ha servit a s'hora de conflictes internacionals en què Europa s’hauria d'haver involucrat i estar an es capdavant.
Uns països posen fronteres, com es cas d'Itàlia, uns altres accepten refugiats, uns estan d'acord a intervenir en conflictes internacionals, uns altres, pes seus interessos polítics i monetaris, amenacen amb sortir de s'UE amb un amenaçador Brexit, que pot ser es fil d’on estirar i desfer lo teixit durant es darrers seixanta anys.
Hi ha signes clars que es vint-i-vuit països són massa per posar-se d'acord per unanimitat. I tira-tira s'està esvaint sa somiada Unió Europea. Entre ets integrants hi ha massa fissures i interessos contraposats per arribar a esser lo que era s'idea principal: ets Estats Units d'Europa.
Sa CEE, per necessitats de sa seva economia, va permetre an es final de sa segona guerra mundial s'entrada d'immigrants amb sa finalitat de tenir mà d'obra barata i es màxim de persones perquè fessin ses feines feixugues que no volien fer ets europeus rics. Ets habitants des països pobres, Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, es PIGS (porcs), varen fer aquesta funció.
Quan varen considerar que estaven consolidats dins s'UE –il·lusos– varen deixar aquestes funcions an es països pertanyents a s'àrea comunista fins al 1989 amb sa caiguda des mur de Berlín. Tots desitjaven estar an es països de primera divisió, i així com varen entrar a s'UE varen deixar ses feines més ingrates pets immigrants africans i de països del Magreb, que varen cobrir es buits deixats pes semi-rics de segona divisió.
Ara, es gran problema és que tots volen viure a primera divisió, i això no és possible. Han començat a sorgir partits xenòfobs, ultranacionalistes a quasi totes ses nacions europees. Avui en dia, ja no és una amenaça, és una realitat. Però es nacionalisme i sa xenofòbia poden tornar a sa vella Europa a rememorar escenes de sa primera mitat des segle XX.
Ets habitants de l’Àfrica Subsahariana, el Magreb i Orient Mig, amb ses seves guerres constants, ses fams i guerres localisades que ni tan sols surten en es noticiers, tots, se posen en mans de sicaris i pirates per fer una travessia per poder arribar a ses costes europees sent conscients que en qualsevol moment poden esser abandonats sense una gota d'aigua amb pasteres plenes fins a fer prop d'enfonsar-se, i tenguent poques possibilitats de subsistir.
Per ells, es somi europeu sempre serà millor que quedar en es seus llocs d'origen. No saben lo que els espera a s'altra vorera des Mediterrani, i si ho saben, se conformen, que els esperen autèntiques màfies desitjant aprofitar-se d'ells amb promeses de dur-los an es països súper rics i donar-los feina.
¿Seran capaços ets integrants de s'Unió Europea de dur una política comuna en quant a migracions?
