Diumenge passat se varen celebrar ses eleccions en es Parlament andalús. Hi ha partits que han guanyat i uns altres que han perdut, o fracassat, i uns altres no hauran conseguit ses seves expectatives, però tots mos han fet creure que han guanyat.
De ses múltiples candidatures presentades només cinc d'elles PSOE, PP, C's, AA-PODEM, i Vox han conseguit escons.
Ses seves declaracions posteriors són així: es PSOE ha guanyat en vots, però ha perdut escons, i creu que pot governar; es PP ha perdut en vots i escons, però vol governar; C's ha doblat es seus escons, però no ha conseguit ses seves expectatives d'esser segona força política, i creu que té dret a governar; A-PODEM ha perdut, però se sent necessari per poder governar, i VOX ha estat s'únic que ha guanyat i és es que està més callat.
Durant molts d’anys, sa representació política estava basada en una poderosa i estable relació entre votants i partits polítics, identificats i fidels a qualcun des partits. Ara és cada pic major es número de persones que baraten es seu vot d'unes eleccions a unes altres. Cada partit solia proposar a s'electorat un programa de mesures que prometia efectuar si arribava an es poder.
Ara, ses estratègies de candidats i partits se basen més en s'elaboració d'imprecises imatges en què se presenta sa personalitat des seus dirigents. Molts de polítics consegueixen es poder gràcies a ses seves capacitats mediàtiques i a ses noves tecnologies, i no per ser pròxims an es seu electorat.
En aquesta campanya electoral hem vist clarament que sa “marca” importa, però molt més ho fa es líder des partit, es qual no és ni tan sols candidat an es govern autonòmic. Però es pes de sa campanya l’han duit es màxims cappares de sa formació política tant en es partits de recent creació o es que han donat es bot a nivell nacional, i per descomptat, també es partits consolidats. Excepte Susana Díaz, que ni tan sols s'ha atrevit a anar amb sa “marca” PSOE, només amb sa bandera d'Andalusia.
Ses llistes tancades són un endarreriment, però interessa molt a ses executives des partits que sigui així. Es candidats són triats pes dirigents i no pes votants. Si no mos agrada es que figura en es segon lloc per esser un ca bufó i llepa darreres des número u, es votant no té cap mecanisme per no votar-lo, el s’ha de menjar, tant si vol com si no vol, si desitja votar an es partit per coincidència ideològica. S’haurien d'obrir ses llistes i que es que hi figurin fossin posats pes partit, però amb sa possibilitat que es votant sempre es votant tengués sa possibilitat d'eliminar ses persones de sa llista que no li meresquessin sa seva confiança. Altres sistemes podrien servir, com, per exemple, es sistema de sa República Federal Alemanya: un vot an es partit i un altre vot an es candidat. Una altra opció pentura seria crear circumscripcions electorals més petites i que es candidat fos responsable directe davant es seu electorat, com a Gran Bretanya i d’altres.
No podem comparar es sistema electoral britànic majoritari amb s'espanyol, però sí que vull mencionar un fet que sé cert que no veurem a Espanya, ni d'un bon tros. Es senyors Clegg i Miliband, anteriors a sa Sra. May, un pic coneguts es seus mals resultats electorals, es mateix horabaixa després de sebre-se es resultats definitius, varen sortir en escena només per proclamar sa seva dimissió. Varen admetre es seu fracàs i abans que fossin criticats o posats en dubte per sa seva mala gestió electoral, se'n varen anar a ca seva deixant pas a uns altres que poguessin fer-ho millor que ells.
Amb so nostro sistema, si un candidat a president de comunitat autònoma o batle obté un fracàs electoral, ¿dimitirà? ¿o cercarà excuses per poder seguir a sa “menjadora” dins es partit?
No crec que sigui necessari cercar sa resposta. Tots sabem què passarà. Aquí no dimiteix ningú.
