Vivim una època apassionant pel que fa a la política, una època de canvis, d’incerteses, de nous escenaris, de futurs nous. La societat vol canvis, demana reformes, noves formes de fer política, noves formes de comunicació i nous polítics.
La història sempre ha fitxat el seu focus en les èpoques de canvis, en les revolucions, en els moments que la societat muda i es transforma. Molt de cops , al llarg de la història, pareix que la societat és estable, sòlida, però un petit detonant, un fet concret o el contagi de l’exterior desencadenen un conjunt d’actes que provocaran un escenari nou.
Ara vivim un d’aquests moments, i és clar, tots els canvis produeixen por o incertesa per una part de la gent i il·lusió i alegria per una altre part.
Les eleccions passades ens han deixat un panorama nou, aquest va venir precedit per unes eleccions autonòmiques que ja varen avisar dels nous temps que s’apropaven, a més la situació a Catalunya, ens agradi o no, també influeix i dóna elements nous que cal tenir en compta.
Un dels actors principals de la política espanyola, els partits polítics, són els que han quedat més tocats en aquesta onada de canvis, i els que han d’encarar les reformes que el poble demana. Tots els partits tenen reptes claus, tant els tradicionals com els nous, que hauran d’encarar aquesta legislatura sense poder ajornar el seu devenir.
El PSOE ha estat el gran perdedor d’aquestes eleccions, uns resultats històrics pel seu caire negatiu, amb una crisis interna cíclica, que s’agreuja cada cop que han de prendre decisions transcendentals, estan en perill de convertir-se amb un partit important sols a Andalusia i Extremadura i el que pot ser més greu s’estan quedant sense discurs, és a dir, per l’esquerra Podemos està substituint i quedant-se amb el discurs del PSOE, i pel centre dreta Ciutadans vol ocupar el lloc d’un PSOE centrat, a part del seu discurs territorial confús que canvia segons el lloc o els interessos.
El PP ha de fer una gran reconversió interna, tot i haver aguantat millor del que molts creiem, ha perdut molts de vots i molts de diputats, no pot continuar així, s’ha de modernitzar. La política no és la mateixa que fa 30 anys, les formes són fonamentals, a més la renovació de quadres i la lluita contra la corrupció són les assignatures pendents del PP.
Pel que fa als patits nous, tant Ciutadans com Podemos, s’enfronten, i s’enfrontaran cada dia més, amb el desgast del poder, de la gestió. Ara per ara sols han predicat, sols han fet promeses, però a l’hora de dur-les a terme serà la seva vertadera prova de foc. A més quan més estructura tenguin, quan a més llocs siguin, més difícil els serà controlar tot els seus militants i càrrecs i els pot provocar un fort desgast sinó actuen de forma coherent amb el seu discurs.
I no vull acabar aquest repàs dels partits sense parlar de MES i el PI. Primer s’ha vist que les eleccions estatals no són les seves, que la gent de les illes vota en clau estatal, després que els seus resultats, tot i no ser dolents si miram el que històricament havien fet ells o partits similars, estan molt lluny dels seus resultats a les autonòmiques i locals. Cal parlar d’una unió, d’un pacta de país, i tal volta ni amb aquest és suficient, però si no parlen , si no aposten de forma decidida per fer un front comú no aconseguiran res, i ho han de fer de forma convençuda valenta i constant, no basta un cop cada vint anys. Que deixin de banda les seves petites misèries si volen aconseguir qualque cosa i que els seus partits arribin allà on volen.
Vivim moments intensos, interessants i nous, aquest mesos veurem com evolucionen els partits polítics , el que no poden fer es quedar-se aturats o serà la seva mort.
