Aquest escrit, va dedicat a qui els hi agrada les festes de Nadal. A la meva infantesa, als 7 o 8 anys, l’edat que té ara el meu net Pau, record perfectament com celebràvem les festes de Nadal, en aquell temps era tota una celebració, organitzar el dinar amb el tradicional menú, escudella de primer plat, pollastre rostit amb prunes i pinyons de segon...mmm.... que bo!! i torrons de postra. A mig matí venien els oncles i cosins de Tarragona, l’oncle Carbó (no li dèiem mai pel seu nom que era Eugeni) mai va tenir cotxe, tenia una Lambretta, per això venien amb el tren fins a Villanueva y la Geltrú (en aquell temps tot s’escrivia en castellà). En arribar a casa, on també i vivien l’avi Salvador i l’avia Francisca, era tot una festa, un goig, després de les besades de salutació, la tia Carme ajudava a la meva mare i a l’àvia en els últims detalls del dinar i parar la taula, mentres l’avi, els cosins Marcel, Jaume i Nuri juntament amb la meva germana Eva i jo anàvem a donar una volta per la Rambla fins a l’hora de dinar, al temps que el meu pare i l’oncle parlaven de les seves coses.
A l’hora de dinar, tots a taula, una mica estrets perquè érem molts, però feliços d’estar junts. Després de dinar, als mes jovenets ens donaven a provar un glopet de cava amb neules. Era tot un descobriment, excepcional, a la sobretaula l’avi encenia un bon puro “habano”, li agradava mantenir la cendra sense caure el màxim temps possible, era una proba de resistència davant els nets, que com cada any ja ho esperàvem.
A l’horabaixa, el Marcel ( que anys després ens va deixar d’un infart) i en Jaume es posaven els vestits de mudar i anaven a ballar a “La Sala”, eren molt joves, però tenien bona planta i els deixaven entrar. “La Sala” era un local que regentava l’oncle Pere, que a més tocava magistralment el saxòfon amb l’orquestra del local. Ara “La Sala” és un Museu d’Art Contemporani, ja va complir amb esqueix el fer ballar a tants i tantes joves de Vilanova que molts d’ells es varen convertir en feliços matrimonis. Quan “La Sala” estava plena de gom a gom, les columnes de pedra, que n’hi havia sis, regalimaven de humitat, però aquest dia era igual, era el dia de Nadal.
Per continuar les festes, el dia 1 de gener l’oncle Pere feia els anys i anàvem a dinar a casa seva, els de Tarragona no hi veien perquè no hi havia lloc per tots. Veure menjar a l’oncle Pere era tot un espectacle, fins hi tot menjava pa amb la fruita. En acabar el dinar, a jugar amb el meu cosí Manel al terrat de la casa.
Avui, la meva família continua celebrant les festes de Nadal. La mare i el pare fa uns anys que ja no estan amb nosaltres, sempre havíem celebrat el dinar de Nadal a casa seva, aquest dia era el pare el qui feia el dinar i la mare, la meva germana Eva, na Catin, jo i els nets gaudíem de l’experiència culinària del pare. Ara ho celebrem a ca nostra.
La família Pericàs i Colom, com cada any, a la segona festa, Sant Esteve, reuneixen a més de 40 persones per dinar i mantenir plegats l’esperit Nadalenc que per nosaltres es una gran alegria el poder retrobar-se tota la família. El Nadal uneix a les persones i a les famílies en un sentiment d’esperança i estimació. Que sigui per molts d’anys.
Avui no he volgut parlar de política ni de coses rutinàries, he parlat de vivències molt entranyables. ¡Bon Nadal i Feliç Any Nou!
