Molt lluny queden els aplaudiments als balcons que ompliren els carrers i les places de les nostres ciutats i pobles, molt lluny queden els missatges positius dels ciutadans en resposta a la malaltia més estranya, global i inesperada que hem viscut mai, molt lluny queda la lluita contra la primera onada que ens glopejà, ara en plena segona onada el cansament i la impaciència per uns o la resignació per altres són les tòniques dominants.
Recordo que en un primers moments tothom opinava, tots en sabien, el “cuñadismo” típic del nostre país era la nota dominant, a part de les ridícules teories de la conspiració, molts eren els que parlàvem de quan duraria, de quin serien els seus afectes, i un llarg etcètera que marcava les converses dels bars i carrers.
Ara el desconcert és majúscul, pocs són els que van de set ciències per la vida, com sempre, la realitat ha superat la imaginació, i el dia a dia ens dóna sorpreses constants.
Ara el desconcert és majúscul, pocs són els que van de set ciències per la vida, com sempre, la realitat ha superat la imaginació, i el dia a dia ens dóna sorpreses constants.
Hem passat de cantar “Resistire” i dir que d’aquesta en sortirem més forts o millors, a estar emprenyats i enfadats per les noves mesures preses o pels que no les respectes, pel veí que és lleva la mascareta per fumar o la família que fa una celebració i són 11 i no 10.
Les crisis, històricament, han tret el pitjor de cada societat, la por al que vendrà, el cercar un culpable de la situació, han fet estralls al llarg dels segles, esperem que aquest cop la crisis sigui el més lleugera possible, partint del desastre socio-econòmic que ja tenim, per que la reacció dels estats o les societats no sigui gaire negatives.
No sortirem millors, però hem d’intentar no sortir pitjors, tal volta a mitja o llarg termini les lliçons apreses ens serveixin per qualque cosa, per extreure lliçons positives, però ara , el dia a dia s’imposa i les ganes de no recular, l’individualisme i les necessitats provocaran una societat més desigual i injusta, més egoista.
No sortirem millors, però hem d’intentar no sortir pitjors, tal volta a mitja o llarg termini les lliçons apreses ens serveixin per qualque cosa, per extreure lliçons positives, però ara , el dia a dia s’imposa i les ganes de no recular, l’individualisme i les necessitats provocaran una societat més desigual i injusta, més egoista.
Ja basta d’amagar-nos davall una fina capa de “bonisme”, les autoritats s’han de mullar i actuar de forma decidida, l’oposició ha de fiscalitzar contundentment al govern, patirem tots, patim tots, però no podem amagar el cap i mostrar els peus, cal mirar el problema a la cara i prendre les accions necessàries.
