Avui es un dels dies en que he pensat més amb l’avi Salvador, avui m’hagués agradat escoltar-lo i explicar-li, que ja ho deu saber, lo feliç que soc amb en Pau, el meu net. S’haguessin dut molt be. Els pensaments m’han transportat a records i vivències de la meva minyonia amb l’avi.
Era fuster, no un fuster qualsevol, un bon fuster, era d’aquells que la seva feina tenia que estar ben feta, per exemple, una porta tenia que ajustar perfectament al bastiment, no hi podia passar ni un paper de fumar, però tampoc podia fregar . Al seu taller, molt aprop d’on vivíem, m’ensenyava a utilitzar el ribot, la garlopa, a serrar, els enformadors a clavar claus, sempre amb l’atenta mirada i en acabar, a granar els gafetans i i el serradís, a fer ho tot ben net.
Era el fuster dels Cabanyes propietaris de la Masia Cabanyes, avui Museu Cabanyes a Vilanova i la Geltrú on jo vaig néixer. Quan tenia que anar a fer feina a la Masia, jo anava amb ell, hem pujava damunt la bicicleta amb llantes de fusta fetes per ell i un seient col·locat al quadre, també fet per l’avi, ens anàvem cap a la Masia pel camí del Torrent de la Pastera, vint o vint i cinc minuts de trajecte. Ja a la Masia, l’avi feia feina al taller i jo anava a trescar on ell me deia, fins a l’hora de tornat, sempre amb un grapar de figues o cerves que estaven boníssimes.
Per l’avi, la bicicleta era el seu mitja de transport, en els dies de la lamentable guerra civil, anava fins a Tarragona o a Valls a buscar queviures, no en tenia gens de por, era un home fort i valent.
Un dia va sortir com sempre amb la bicicleta i als deu minuts ja era de tornada, amb una cama en mal estat, feta pols, l’havia atropellat un cotxe a la Pça. de Sant Antoni cantonada amb la “La Menorquina” una botiga – estanc de les d’abans, hi havia de tot. Uns dies despès de la trompada li va quedar la cama negra del cop que havia rebut.
Quantes vivències amb l’avi, quantes aventures, ell me va ensenyar que si te picava una abella lo millor era “pixar” a terra, fer una pasteta i posar-te-la a on t’havia picat, remei rudimentari però molt eficaç. A l’estiu, al vespre després de sopar, trèiem les cadires al carrer, a la fresca, els grans feien petar la xerrada amb tots els veïnats, mentre els nins jugaven a cuit amagar, i a vegades, queia qualque polo o gelat. Tot molt senzill, però entranyable.
Com he dit avanç, jo també tinc un net, en Pau, ens entenem molt be, mereixedor de fer qualsevol cosa per ell. M’agradaria ser capaç de transmetre li tot l’afecta, coneixement, complicitats i aventures que jo vair rebre de l’avi Salvador. Voldria que en un futur, en Pau conservi a la seva memòria totes les vivències inesborrables que ell i jo construïm dia a dia, futbol, piscina, tennis, bàdminton, quatre en ratlla, cromos, converses, “secrets”. Records minyonia, records de l’avi Albert.
