Corrien els anys 1950 – 1960, als seixanta jo tenia 11 anys quan començaren a venir a Vilanova i la Geltrú i a tot Catalunya els primers charnegos que segons la R.A.E. són “inmigrantes en Catalunya procedentes de una región espanyola de habla no catalana”, molt especialment d’Andalusia, Extremadura i Murcia, aquesta darrera també se’ls anomenaven “murcians” en to despectiu.
Els charnegos eren emigrants que sortien de la fam en les darreres esperonejades del franquisme que havia condemnat als andalusos especialment a traslladar-se a Catalunya sortint de la marginació i la pobresa absoluta buscant una millora per la seva vida. Eren famílies, moltes amb vuit o deu fills, que en els “cortijos” on vivien sols tenien dret a una almoina i que a Catalunya se’ls obria una possibilitat de feina i considerable millora.
La vida al principi era molt dura, s’instal·laven en barraques fins que la policia els retenia i el Governador Civil de torn els expulsava, moltes vegades amb el vist i plau de la societat catalana, que per altre costat i en contradicció egoista i quasi inhumana s’aprofitava i els explotava com a mà d’obra barata, molts en varen sortir i construïren una nova vida.
Les noves generacions de charnegos no han conegut aquestes penúries, ara tots són iguals, són catalans, els seus padrins o pares es varen casar amb catalans o catalanes, era molt diferent si el matrimoni era de pare català i mare charnega o mare catalana i pare charnego, era tot més fàcil si tenies el primer llinatge català.
En els nostres dies hi ha il·lustres personalitats polítiques, empresarials i culturals amb avantpassats i llinatges charnegos – no eren considerats charnegos ni els valencians, els bascos, aragonesos i en menys consideració els madrilenys, les dues castelles, ....
Hi ha u 60% de ciutadans de Catalunya que duen llinatges que no són catalans, qualcuns tan integrants que són els independentistes amb més veu a Catalunya, recordeu a Gabriel Rufián, d’Esquerra Republicana de Catalunya que va dir “soc charnego i independentista i n’estic ben orgullós”.
En el nostres dies ja quasi ningú recorda la paraula xenòfoba charnego, els fills i néts d’aquella generació que es va veure obligada a emigrar a Catalunya s’han oblidat dels seus orígens i ni ha molts que donen la culpa i parlen amb menyspreu de la seva terra de naixement, defensen a Catalunya i el independentisme perquè la terra d’acollida els hi ha donat el pa que mengen s’han integrat i gaudeixen d’un present amb totes les comoditats amb una economia folgada i una participació plena a la política de Catalunya - recordeu el M. Hble. Sr. Josep Montilla, president de la Generalitat de Catalunya - . Ara Catalunya la conformen tots, els descendents de charnegos i els catalans de pura soca, sense cap diferència, tal com ha de ser, uns són independentistes i altres conservadors i lliberals, però tots catalans, no hi ha diferències.
A les Illes Balears no els hi diuen charnegos, aquí són forasters, com si fossin ciutadans de segona categoria. A qualcuns se’ls ofereix “barco de rejilla” igual que als catalanistes que miren més cap a Catalunya que a ca nostra.
A les Illes Balears també s’aprofitaren de la mà d’obra barata dels forasters sense massa escrúpols, no són tan diferents dels charnegos. Ara els problema dels forasters no es tan present, també estan integrats, ara un dels problemes són els venedors ambulants il·legals, sense permís de treball i exercint una competència deslleial amb el petit comerç.
Ja és hora de què els nostre polítics es posin a fer feina amb coordinació amb Europa per donar una sortida legal a aquestes persones perseguides quan intenten vendre el seu producte fals quan no tenen altre alternativa de vida que no sigui robar. És ben just salvar vides i ajudar als 630 migrant i refugiats de l’ Aquarius a no morir de fam, set i malalties i obtenir un permís especial de residència de 45 dies, però, perquè no reben el mateix tracte els que arriben en pasteres?, perquè no ajudem als venedors ambulants?. Això és un altre tema, en parlarem un altre dia.
