Sempre he dit que som un privilegiat, que he tengut la sort de néixer a Mallorca, en un moment històric que la illa torna a ser el centre de la mediterrània, parlar el català i ser el fiol d’Alexandre Ballester.
Fa un parell de setmanes, parell mallorquí, la meva neboda, i neta d’Alexandre Ballester, Elisa Ballester Terrasa em va demanar si volia participar en la revisat del Institut Can Peu Blanc de sa Pobla que volia recordar el dramaturg, escriptor, cronista i polifacètic Ballester des d’un punt més proper i íntim, més personal.
La meva resposta només podia ser positiva, la petjada que ens va deixar a molta gent i a jo és profunda i duradora, i ara, a cinc anys de la seva mort, el 30 de Juny del 2011, amb la perspectiva de certa distància, encara la sent més present i més important del que creia.
La dificultat era, com molts de cops, la síntesis, resumir en unes poques línees records des de la infància, multitud de imatges i paraules en venen a la memòria, difícils de destriar unes ja que totes són cabdals en la formació del meu tarannà i esdevenir. Però vet aquí part del resultat.
La meva infància, allà per finals dels 70 i principis del 80, passava a una sa Pobla més pausada, sense mòbils, ni wifi; a una societat amb un ritme més lent que l’actual, encara pagesa, i això em va permetre gaudir d’un Alexandre familiar, d’un padrí jove que és reunia a la gran taula dels diumenges, on jo bocabadat escoltava atentament les discussions i tertúlies, després del cafè, sobre política, economia o futbol, i la meva estima i admiració anava creixent dia a dia, jorn a jorn.
Però la meva relació més intima amb ell va ser anys després, amb un Alexandre encara més polifacètic, ja a finals del segle passat. Acompanyava aquí i allà al meu padrí jove, ell no conduïa i això em va permetre assistir a assaigs de teatre, conferències, exposicions, presentacions i un llarg etcètera, d’un home que no va caure en el parany actual de sabre molt de molt poc, sinó que sabia molt de moltes coses. Aquelles anades i tornades, aquelles llissons mentre recorriem les carreteres de l’illa, aquelles estirades d’orella dialèctiques, em varen fer créixer, conèixer i estimar cada dia més Alexandre Ballester Moragues.
Alexandre estimava les paraules, estimava la nostra llengua, estimava el seu poble, estimava la seva família. Res millor que un article, que sols són paraules, per recordar Alexandre Ballester, ja que les seves les gaudirem per sempre.
Actualidad
